Israel, la fugida cap endavant
El primer coet va causar incredulitat. Els carrers de Netiv Haasara, localitat a només uns centenars de metres del mur que separa Gaza d’Israel, es van omplir de periodistes. Després va caure un altre coet. I un altre. Fins que van deixar de ser notícia. Un dia van matar una veïna. Els pobladors d’aquest moixav (comunitat cooperativa similar als quibuts) van construir-hi búnquers. Van aprendre a calcular el temps que triga un coet des de la detonació fins que esclata (quinze segons primer, quatre segons quan es van sofisticar). Només entre el 2001 i 2014 Netiv Haasara va rebre més de mil coets, cinc al dia.
Cada vegada que sentia una detonació, Hilan Fenlon pensava on serien els seus fills, on el seu marit. Agricultora, filla de colons que es van instal·lar al Sinaí i més tard en aquest racó del Nègueb, ha explicat la seva història centenars de vegades. També a molts turistes, atrets per aquest assentament que el Govern d’Israel promociona com a mostra de la resiliència i de la voluntat jueva de no renunciar a un sol pam de terreny.
No per a tothom ha estat fàcil. La germana d’Hilan, cuinera, va tornar d’Espanya amb el seu marit en plena crisi del 2009. Després que hi arribessin, Hamàs va martellejar la localitat amb coets i morters. Durant catorze dies. “Ens en vam anar a Sederot. El meu marit es va haver de quedar aquí per cuidar el gat i el gos. Ara sabem que cal tenir un pla B per quan això torni a començar”.
Des de la seva fundació, el 1948, Israel s’ha construït a través d’onades d’immigrants. Centreeuropeus, mizrahim àrabs, iemenites, russos... Israel els ha ofert feina, identitat i projecte. Com a la Bibi, arribada de Buenos Aires. “Jo sabia que allà no hi tenia futur” diu aquesta noia de vint anys enfundada dins l’uniforme de color verd oliva de l’exèrcit. Com a l’Alejandro, mexicà vingut amb la família. Tots dos acompanyen un grup de periodistes en un viatge pagat pel Govern israelià.
Israel és la societat més cosmopolita del Pròxim Orient. La democràcia més homologable. És pròspera (43.000 dòlars de renda per càpita; Espanya, 26.000) i és una potència tecnològica, en un paquet que inclou la ciberseguretat de l’NSO, fabricant del polèmic programa Pegasus. Israel és una societat complexa. Hermètica com els haredis ultraortodoxos
De la Cúpula de Ferro als Pactes d’Abraham. La inversió en tecnologies de seguretat i els negocis són els eixos entorn dels quals Israel construeix un futur en què no s’acaba de veure un espai propi per als palestins.
de Mea Shearim a Jerusalem. Oberta com Tel-Aviv, ciutat que aquest cap de setmana ha celebrat el Gay Pride.
Israel és una societat mediterrània, reconeixible fins que apareixen els palestins, veritable angle mort de tota aquesta història. Un conflicte obert des de la creació de l’estat d’Israel amb el rebuig dels països veïns i l’exili dels palestins que habitaven aquesta terra. Israel ha vençut els àrabs per golejada (en dues guerres, 1967 i 1973). Però no ha guanyat la pau. Té bon veïnatge amb Egipte i Jordània i ha firmat acords amb els Emirats Àrabs, Bahrain i el Marroc. Però no dorm tranquil·la.
Israel foragita els temors existencials amb la seva obsessió per la seguretat i una sofisticada tecnologia militar. El 2011 va posar en marxa la Cúpula de Ferro, sistema que intercepta els coets que llança Hamàs des de Gaza, territori d’on Israel es va retirar el 2005 per raons de seguretat i demogràfiques. Però després hi ha els centenars de milers de míssils d’Hizbul·lah, poder fàctic al veí Líban. En tots dos casos es projecta l’ombra de l’Iran. També a Síria, on des de fa uns anys hi operen també els russos.
Israel se sent envoltada i incompresa per la Unió Europea i les institucions multilaterals, a qui acusa d’excés de comprensió cap a les autoritats palestines. “Vostès han vist els llibres de text dels nens palestins? Difonen l’odi” s’escandalitza Fleur Hasan Nahum, vicealcaldessa de Jerusalem. És una percepció que ha augmentat en paral·lel a la pèrdua de pes de l’esquerra en l’opinió pública.
A l’entorn del Govern encara es menciona com a referència la solució història de “dos pobles, dos Estats”, però fins i tot els més optimistes arronsen les espatlles i ho situen en un futur llunyà. Per afegir després una resposta recurrent: “potser quan hi hagi un altre lideratge entre els palestins, ara no tenim interlocutor”.
Mentrestant, els assentaments no han deixat de créixer a Cisjordània, cosa que hipoteca aquest futur i hipotètic estat palestí.
Israel espanta els seus temors existencials amb l’obsessió per la seguretat, però se sent rodejada
“Els àrabs viuen dia rere dia la tragèdia de la derrota, i els jueus, el terror de la venjança”
La influència dels colons amenaça fins i tot el fràgil govern de coalició de Naftali Bennett, que ha de ratificar una llei que els empara legalment en un territori on no hi haurien de ser. L’ultranacionalisme jueu és cada dia més sorollós i s’exhibeix a la celebració de l’annexió de Jerusalem Est. Ara busca també eliminar la bandera palestina, un símbol a què no vol renunciar un 21% de ciutadans d’origen palestí que prefereixen viure a Israel abans que a les molt castigades Gaza i Cisjordània.
Israel és, a més, una societat molt violenta. L’11 de maig passat, en una batuda de l’exèrcit a Jenín, moria d’un tret al cap la periodista Shireen Abu Akleh. El dia del funeral, la policia israeliana va carregar contra el fèretre amb la bandera palestina. Encara avui es desconeixen els responsables de la mort.
Israel fuig cap endavant, perseguida per aquella imatge de què parla un dels personatges de “Judas”, l’última novel·la d’Amos Oz: “Aquí els jueus són un gran camp de refugiats i també els àrabs són un gran camp de refugiats. I des d’ara els àrabs viuen dia rere dia la tragèdia de la seva derrota i els jueus viuen nit rere nit el terror de la seva revenja”.