Amb els peatges va començar tot
Si el Govern de Sánchez no afronta amb decisió el malestar per les infraestructures a Catalunya, de poc li haurà servit la famosa “desinflamació” del conflicte institucional dels últims anys.
Un dels primers experiments d’insubmissió del procés independentista català va ser la campanya #novullpagar, que ara compleix deu anys. Promoguda per la plataforma Prou Peatges, milers de catalans van decidir que no pagarien els peatges de les autopistes el primer de maig del 2012, i van arriscar-se a les consegüents multes. La protesta va provocar cues a les vies afectades. Ahir, l’AP7 tornava a col·lapsar-se, cosa ja gairebé habitual. Els peatges van desaparèixer fa nou mesos.
Després de deu anys de vicissituds polítiques entorn de la idea de la independència, el debat torna a la casella de sortida, al “català emprenyat" d’Enric Juliana. Pedro Sánchez va creure que l’efecte balsàmic dels indults era durador i eficaç contra qualsevol malestar a Catalunya. Aquesta setmana ho recordava al Congrés i se li notava que entén com una injustícia que l’independentisme giri full tan ràpid pel que fa a una mesura que suposa un desgast per al PSOE. En efecte, els temps són vertiginosos i la memòria, fràgil. A Catalunya ja es parla poc d’independència i molt de les deficiències de funcionament de la democràcia espanyola (cas Pegasus) i del tracte econòmic del Govern central.
La Cambra de Comerç ha donat xifres alarmants: el Govern central anuncia més inversions a Catalunya que a Madrid, però després executa menys obres a la primera comunitat, només un 35% del pressupostat. O sigui, es promet molt i es fa poc. Mal negoci per al Govern central, que pateix l’erosió dels discursos sobre suposats privilegis dels catalans, mentre aquests tenen la sensació que els prenen el pèl.
La Moncloa assegura que aquesta diferència entre Catalunya i Madrid és menor del que sosté la Cambra i que durant el primer trimestre d’aquest any el balanç és molt millor. Tot i que poc importen els percentatges si els catalans tenen la percepció que les obres s’eternitzen. Que l’eliminació dels peatges hagi anat en contra de l’Executiu de Sánchez evidencia com és de difícil revertir la sensació de maltractament elaborada des de fa anys.
Inventar-se alternatives ràpides a una autopista col·lapsada és gairebé impossible. A més, en això de les infraestructures, a part de la responsabilitat dels successius governs centrals, la capacitat per embolicar la troca de l’administració catalana no és menor. La combinació d’un territori complex amb la por dels polítics a prendre decisions impopulars han paralitzat molts projectes.
L’ampliació de l’aeroport del Prat és el cas més clar. També el Quart Cinturó, que ja no ho és per l’oposició d’una part del territori pel que hauria de passar. De fet, ERC és contrària a la construcció d’alguns trams d’aquesta via ràpida, mentre que Junts hi està a favor.
Quant al tram que afecta Terrassa, Sabadell i Castellar del Vallès sí que hi estan d’acord tots dos i han demanat amb insistència que el Govern central posi els diners i la Generalitat s’encarregarà de construir-lo. Aquesta setmana la ministra Raquel Sánchez va voler anunciar que acceptava aquesta demanda, però el president, Pere Aragonès, va ordenar aturar-la perquè va considerar que la ministra només buscava blanquejar les dades de la Cambra. Raquel Sánchez és del PSC i no és qüestió de donar treva al rival.
El conseller Jordi Puigneró espera conèixer
ERC sap que els incompliments inversors del Govern central danyen el PSC
si el Govern està disposat a traspassar Rodalies i, si no fos així, la Generalitat emprendrà al setembre una campanya per denunciar les deficiències del servei. Rodalies és ja el símbol de l’emprenyament des de l’època de Zapatero, quan les obres de l’AVE provocaven constants avaries de circulació dels trens de rodalies.
ERC sap que aquest flanc pot desgastar el PSC de Salvador Illa, competidor electoral en la conurbació barcelonina. Si Sánchez no aconsegueix revertir el malestar a Catalunya per les infraestructures, de poc li haurà servit “desinflamar” el xoc institucional plantejat per l’independentisme. Sobretot quan defensa que el diàleg no ha de ser sobre un referèndum d’independència, sinó sobre millores per a la vida dels catalans.