El sahrauí que Espanya va fer desaparèixer
A Bassiri se li va perdre el rastre el 1970 després de ser detingut al Sàhara espanyol per haver creat un partit nacionalista clandestí; ‘La Vanguardia’ revela noves dades sobre un cas que 52 anys més tard continua sent un secret d’Estat
Un fantasma del passat colonial persegueix Espanya. Un crim del franquisme al Sàhara que, 52 anys més tard, continua sent un secret d’Estat.
El fantasma es diu Bassir sidi Mohamed Brahim sidi Embarec Lebsir, àlies Bassiri, i el Front Polisario el venera com el primer màrtir de la lluita per la independència. Va desaparèixer el 18 de juny del 1970, després de ser detingut a Al-Aaiun. L’aniversari es compleix dissabte vinent. Tenia 28 anys i havia fundat un partit nacionalista clandestí que tenia cinc mil afiliats quan els espanyols el van descobrir. L’embrió del Polisario. La primera manifestació, al barri de Jatarrambla (Zemla per als sahrauís), va acabar en bany de sang; la Legió va disparar contra la massa.
La versió oficial espanyola és que Bassiri va ser arrestat i deportat al Marroc, on se’n va perdre el rastre. “Hi va haver un jurament de silenci”, va dir el coronel Javier Perote, gran defensor de la causa sahrauí, en una entrevista amb La Vanguardia l’abril del 2021. Va morir al setembre.
Queda poca gent amb vida que sàpiga el que va passar. Per això és tan preciós el testimoni del coronel de la guàrdia civil retirat Miguel Ángel Ortiz, destinat als serveis d’informació i seguretat de presidència del govern espanyol al Sàhara entre 1966 i 1975. Ortiz, que té 80 anys i presideix una organització canària partidària de l’autonomia marroquina, esgrimeix l’“honor militar” per guardar silenci sobre la sort de Bassiri. “La cosa es va resoldre”, es limita a dir durant dues llargues entrevistes amb aquest diari, l’abril del 2021 i la setmana passada.
Ortiz, tot i això, deixa caure una dada molt significativa. Admet que va participar en una campanya de “difusió desinformativa” per fer creure els sahrauís que continuava viu. “M’encarregava de redactar informes en què escrivia ‘confidencial’, dient que Bassiri havia estat vist a Agadir o a Tantan; me n’anava al lavabo i els deixava damunt la taula, com en una distracció, perquè els veiés l’intèrpret o l’ordenança, perquè els faltava poc per llegir-los”, diu. “Es volia calmar la gent, que preguntava on era Bassiri”, afegeix.
Hi ha una ordre d’expulsió, datada el 28 de juliol del 1970, que el periodista Tomás Bárbulo va localitzar fa vint anys a l’Arxiu General de l’Administració. Els papers, en caixes, encara estaven coberts de sorra del desert.
Tot apunta que aquest document, com la resta que han sortit a la llum, era fals. Estratagemes per encobrir un crim d’Estat. “Va ser una execució”, li va dir a Bárbulo monsenyor Félix Erviti, prefecte apostòlic a la colònia. A La historia prohibida del Sáhara Español
(Destino), Bárbulo aporta la versió següent: la matinada del 29 de juliol, el detingut va ser tret del calabós per una patrulla del Terç Joan d’Àustria, conduït als afores d’Al-Aaiun i executat a les dunes.
Ortiz assegura que era a Madrid quan es va produir la matança de Zemla i la detenció de Bassiri. No va tornar a Al-Aaiun fins a finals de juny i llavors ja estava tot “resolt”. Segons la seva versió, doncs, no va estar detingut 40 dies, com sosté Bárbulo, sinó tot just deu. Tampoc no coincideix amb la fitxa policial de Bassiri que la historiadora Ana Camacho va obtenir de l’arxiu privat del militar José Ramón Diego Aguirre, responsable dels serveis d’intel·ligència a la colònia: “29.7.70- És expulsat al Marroc per una patrulla del Terç 3”, es llegeix. Els documents oficials “són una parafernàlia muntada per despistar”, afirma Ortiz.
La Vanguardia també ha recollit el testimoni del diplomàtic jubilat Francisco Villar, que el 1975 va participar en la missió que l’ONU va enviar al territori. Va tornar convençut que Bassiri era mort. “M’ho van explicar dos comandaments de la Policia Territorial, un era almenys tinent coronel. Ens vam trobar a la cafeteria i allà, entre cerveses, va sortir el tema. Que havien rebut l’ordre i l’havien liquidat”.
Qui era Bassiri? Neix el 1942 a Tantan, al que era el protectorat espanyol de Cap Juby, però es converteix en marroquí el 1958, quan Espanya cedeix el territori després de la guerra d’Ifni. Cursa estudis universitaris a Egipte i Síria, on s’amara del nacionalisme panarabista. El 1966 torna al Marroc i escriu a dos diaris de Casablanca, però aviat té problemes pel to prosahrauí d’algun article.
Ortiz recorda la nit del desembre del 1967 en què Bassiri va entrar per primera vegada al Sàhara espanyol: era allà. Dirigia l’oficina governativa de Hagunia, al costat de la frontera marroquina, i el van anar a buscar entrada la nit. “Tinent, hem detectat infiltrats”. Un era Bassiri, i va aixecar sospites. Va explicar que anava a Smara, on tenia part de la família, els Lebsir. “Se’l veia culte, cosa que no era habitual. Vaig veure que calia saber qui era aquell paio, quines idees tenia, si venia a crear problemes. Tot el que arribava del Nord, com anomenàvem el Marroc, era motiu de sospita”, explica. Bassiri és enviat a Al-Aaiun on, després de dies d’interrogatoris, el governador, el general José María Pérez de Lema, no se’n fia i el torna al Marroc.
Bassiri torna al cap d’uns mesos. Aquesta vegada els xiuj (caps tribals) pressionen les autoritats perquè li permetin quedar-se. Ho aconsegueix, després de jurar que no es ficarà en problemes i es dedicarà a l’ensenyament religiós.
Però Bassiri comença a disseminar les seves idees naciona
Un coronel de la guàrdia civil admet que va redactar documents falsos per fer creure que continuava viu
“M’ho van explicar dos comandaments de la Policia Territorial; l’havien liquidat”, recorda un diplomàtic
listes. Arrelen sobretot entre els joves, molts d’ells membres de Tropes Nòmades o Policia Territorial, farts de la corrupció i la ineptitud dels xiuj. El desembre del 1969, Bassiri i cinc homes més –un era Brahim Gali, líder actual del Polisario– funden l’Organització Avançada per a l’Alliberament del Sàhara (OALS).
Les seves idees eren del tot moderades, vistes avui. Bassiri escriu una “carta oberta del poble sahrauí al governador”, anònima, en què es mostra preocupat perquè Espanya cedeixi el seu país als veïns (el Marroc, Mauritània i Algèria). Demana que no se’ls abandoni i que “al seu dia i de comú acord, se’ns concedeixi regir-nos per nosaltres mateixos, de manera esglaonada”.
Massa lluny per a l’Espanya franquista. Quan l’OALS és descoberta, a la primavera del 70, està estesa pel territori, disposa de fons i, com confessarà Bassiri a la presó, intenta comprar armes a Algèria.
“No vam tenir informació fidel sobre el moviment fins que estava molt avançant. Realment ens en va sorprendre l’abast, la infiltració. Hi havia molts funcionaris nostres. Es va desfermar el nerviosisme”, recorda Ortiz.
Les autoritats emeten un informe sobre l’OALS el 12 de juny. Sospiten que Bassiri és un agent enviat per Rabat per sembrar zitzània i enumeren mesures per resoldre el problema. Una “acció directa” contra el líder, plantegen, podria produir “l’efecte contrari al que es busca”, i suggereixen una “acció indirecta, basada en l’ús de la força però executada amb caràcter secret”.
Sabent-se descobert, Bassiri convoca la protesta a Zemla, el 17 de juny. Va ser un punt d’inflexió. La policia no aconsegueix dispersar la gent i s’acaba enviant-hi la Legió, que actua durant mitja hora amb total impunitat. No és clar encara quants morts hi va haver.
A Madrid demanen explicacions. Humiliat, el govern colonial ordena una batuda massiva. Hi ha centenars de detinguts aquella nit, amb Bassiri. “Es fa necessari que als culpables se’ls castigui amb mà dura”, escriu Pérez de Lema en una carta als seus superiors a Madrid, el 23 de juny.
Ortiz afirma taxatiu que, tot i que “li van pegar de valent”, Bassiri va sortir amb vida de la presó. Diego Aguirre, amb qui Ortiz va treballar a Al-Aaiun i que, després de perseguir els independentistes sahrauís va acabar convertit en defensor de la seva causa, deia que “no va arribar mai a la frontera”. Una manera de dir, sense dir-ho, que va ser assassinat. “El govern del Sàhara va ser incapaç de valorar la personalitat de Bassiri per al futur polític i es va deixar portar per un revengisme tan estúpid i injustificat com sagnant i antijurídic, i va ordenar la seva desaparició”, va escriure el militar, mort el 2005. Es va endur a la tomba el secret: qui va donar l’ordre, qui la va dur a terme i, sobretot, on és el cadàver.
Diego Aguirre apuntava a la miopia de les autoritats colonials, que no van saber veure que Bassiri oferia una oportunitat per a la descolonització pacífica. Tres anys més tard de la seva desaparició, el Front Polisario llança la seva lluita guerrillera.
“No crec que fos un enemic d’Espanya; era un polític preparat i intel·ligent, que volia un estat lliure associat perquè sabia que sols no es podien quedar”, reflexiona Ortiz. “Potser va ser un error, però es va decidir eliminar-lo; no interessava un personatge amb aquell carisma, que a més ens havia enganyat muntant un partit després de jurar damunt l’Alcorà que no crearia problemes”.
“Els primers anys hi havia esperança que fos viu, però no va aparèixer mai”, diu Mulay el Hassan, el seu nebot segon i president de l’Associació de Familiars i Amics de Basiri (AFAB), que lluita, des del 2013 per destapar la veritat. Va sol·licitar informació als arxius rellevants i al president del Govern. Només va contestar l’Arxiu Històric de Defensa: no tenia res.
El silenci administratiu podria ser una base per a un procés contenciós-administratiu, però l’AFAB s’hi resisteix, entre altres coses pel seu cost. Tampoc el Polisario no té sobre la taula, ara com ara, la possibilitat de demandar Espanya per Bassiri o altres crims colonials, assegura el seu delegat a Madrid, Abdul·lah Arabi.
El moment polític és delicat. El gir promarroquí del Govern Sánchez ha incendiat la relació amb el Polisario i amb Algèria. Desenterrar Bassiri, en sentit metafòric i literal, podria tenir conseqüències explosives.
“L’Estat espanyol no ha dit mai que hi hagi informació classificada; tampoc no ho ha negat explícitament”, assenyala l’advocat Gonzalo Olmos, que va assessorar l’AFAB en la seva constitució. Veu poc versemblant que no hi hagi rastre documental. “Espanya estava sota forta pressió per descolonitzar i el Sàhara era un afer que es portava al més alt nivell. És plausible pensar que hi va haver algun informe, fins i tot en la hipòtesi que la decisió es prengués al Sàhara i no a Madrid”.
El moment polític actual és delicat: desenterrar Bassiri, en sentit metafòric i literal, seria explosiu
Espanya no ha dit mai que hi hagi informació classificada; tampoc no ho ha negat