La guerra a Ucraïna divideix Europa
Quan es compleixen tres mesos i mig de la invasió russa d’Ucraïna i el conflicte bèl·lic sembla focalitzat a la regió oriental del país, al Donbass, tots els analistes coincideixen que estem davant una guerra de desgast, de llarga durada, en la qual, per tal que Ucraïna –que reivindica el dret a mantenir la lluita i fins i tot a guanyar el conflicte bèl·lic– pugui continuar resistint militarment, seguirà sent imprescindible mantenir i fins i tot augmentar l’ajuda occidental a Kíiv en armes i material.
L’agressió russa ha posat els estats europeus davant el mirall de les seves limitacions, reaccions i fins i tot contradiccions. La Unió Europea ha engegat fins a sis paquets de sancions contra Rússia, els seus dirigents polítics, els seus oligarques i la seva economia. Mesures que no només no semblen haver tingut un impacte directe i efectiu per debilitar Rússia, sinó que alguns informes apunten que, gràcies a les últimes pujades del preu del petroli, Moscou està compensant de sobres els efectes dels parcials embargaments petroliers europeus.
Des del primer moment, la Unió Europea va intentar reaccionar amb duresa i contundència a la intolerable agressió russa, i fins i tot ho va fer amb una rapidesa i agilitat inusuals en els hàbits comunitaris. Però també va quedar clar que els Vint-i-set no tenen la mateixa visió sobre com respondre a l’expansionisme rus. Hi ha diferents graus de suport a Ucraïna, en funció de la relació històrica que cada país ha tingut amb Moscou.
Sens dubte els més bel·ligerants són els països de l’Est, encapçalats per Polònia i els estats bàltics, que noten al seu clatell l’alè rus, defensen aportar la màxima ajuda militar a Ucraïna i consideren impossible i critiquen qualsevol negociació amb Putin. El primer ministre polonès, Mateusz Moraviecki, ha recordat que “ningú no va negociar amb Hitler”. Advoquen per un dur càstig a Rússia, una ruptura total amb Moscou i temen que, després de l’entrada de Suècia i Finlàndia a l’OTAN, el Kremlin incrementarà perillosament la seva militarització al Bàltic. L’excepció a aquesta posició són Hongria i Bulgària, els més propers a Moscou i més dependents del seu petroli. Són els cavalls de Troia de Rússia a les institucions europees.
En canvi França i Alemanya –i amb ells Espanya i Portugal–, històrics motors polític i econòmic de la UE, són partidaris de mantenir oberta la via del diàleg amb Putin per aconseguir un alto el foc i una sortida negociada al conflicte, però fins ara han estat incapaços d’articular una veu unida o d’aconseguir que Putin s’assegui a negociar. El seu objectiu és assolir una entesa amb Moscou per intentar recuperar l’estabilitat a l’est del continent europeu.
Tampoc no hi ha consens entre els Vint-i-set sobre les conseqüències de l’ingrés d’Ucraïna a la UE. La Comissió –la seva presidenta va visitar ahir Kíiv– i l’Europarlament en són favorables, però alguns socis comunitaris desaproven una adhesió ràpida amb l’excusa de la guerra i no són partidaris d’accelerar el procés. La necessitat de consens ha demostrat que és un obstacle recurrent per a l’ampliació del club comunitari. I el fet que Ucraïna no exerceixi un control efectiu sobre la totalitat del seu territori complica encara més la possible negociació, de moment sense data.
I, per acabar, les discrepàncies al Consell Europeu sobre com aplicar un embargament petrolier –al final només parcial– a Rússia han tornat a deixar al descobert les costures europees en funció de les necessitats i posicions nacionals de cada país. La UE es debat entre dues necessitats: la de mostrar que fa tot el possible per ajudar Ucraïna i condemnar l’agressió russa, i la de preservar la seva unitat. Les fissures fan perillar aquesta unitat i mostren com la realpolitik s’imposa en cada Estat segons les seves relacions i dependències de Rússia.
Alguns països de la UE insisteixen en la màxima duresa amb Rússia; d’altres volen negociar