Les armes i les lletres

En la vella disputa entre les armes i les lletres, tòpic literari com n’hi ha pocs, resplendeix amb fulgor especial el Discurso de las armas y las letras d’El Quixot, en què Cervantes sens dubte va incorporar la seva experiència de soldat i escriptor. No puc evitar de transcriure’n alguns fragments: “...dicen las letras que sin ellas no se podrían sustentar las armas, porque la guerra también tiene sus leyes y está sujeta a ellas (...). A esto responden las armas que las leyes no se podrán sustentar sin ellas, porque con las armas se defienden las repúblicas, se conservan los reinos, se guardan las ciudades, se aseguran los caminos, se despejan los mares de corsarios...”. I més endavant, fent-se ressò, encara que probablement sense saber-ho, de les mateixes queixes que al seu dia va proferir Thomas Malory, el de La mort d’Artús, Cervantes renega dels que fan servir armes de foc, ja que “bien hayan aquellos benditos siglos que carecieron de la espantable furia de aquestos endemoniados instrumentos de la artillería, (...) con la cual dio causa que un infame y cobarde brazo quite la vida a un valeroso caballero...”. Si seguim la lectura, sens dubte no podem tenir ni Cervantes ni el seu personatge, el de la trista figura, per pacifistes. Ben al contrari, un món en què la força del teu braç i el tall de l’espasa decideixen el teu destí és desitjable i defineix tot l’univers de la cavalleria i de les armes que un empunya i fa sevir, amb el seu coratge, habilitat i esforç, davant el verinós univers de les armes de foc, amb les quals poden matar-te a traïció i fins i tot espantat l’escopeter del tret amb què t’abat. Armes de covards, en suma, o armes d’inconscients, davant les armes dels valents i dignes cavallers.

D’alguna manera, el discurs de les armes i les lletres torna a estar d’actualitat per la guerra a Ucraïna i les seves conseqüències. I no només perquè estiguem rearmant-nos els europeus i configurant un exèrcit que encara no existeix, ni per l’ampliació de l’OTAN que aviat celebrarà una cimera aparentment transcendental a Espanya, sinó també perquè les ministres Belarra i Montero, i amb elles bona part de les seves hosts, s’entossudeixen a demanar més lletra i menys armes. I que valdria més gastar els diners a invocar la pau que a preparar la guerra. Tot això desatenent l’antic adagi de si vis pacem, para bellum. I també tot en nom d’un pacifisme tan ingenu que un no pot evitar somriure més que irritar-se.

Estan caient bombes de tota mena sobre les ciutats i els camps d’Ucraïna. I quan apareixen els soldats és per exercir de salvatge infanteria, amb assassinats –ja que en la guerra també hi ha crims odiosos–, i un grau de destrucció i barbàrie que commou per les víctimes i fins i tot pels botxins embogits. I bé sabem que en qualsevol guerra tots els bàndols són botxí i víctima i que la humanitat queda suspesa.

És patètic, per dir-ho ras i curt, aquest pacifisme de lletres que busquen rimes, amb les seves protestes perquè tenim un exèrcit i pretenem continuar fabricant armes, quan el món seria molt millor sense militars ni artefactes assassins. No semblen entendre que una cosa és limitar l’accés a les armes a la majoria de la població –que ja veiem el que passa i torna a passar als Estats Units– i una altra de ben diferent suprimir exèrcits i fronteres. Santa ingenuïtat revolucionària que ni tan sols sembla haver escoltat La marsellesa i el seu Aux armes, citoyens!

Una cosa és limitar l’accés a les armes a la majoria de la població i una altra suprimir exèrcits