El puter, amenaçat de presó
L’oferta, travessant la madrilenya plaça del Sol avançada la mitjanit, es va formular en aquests termes: “¿Una copita y un chochito caliente, muchachos?”. La nostra indiferència va portar el comercial a advertir-nos que el producte que se’ns brindava era de qualitat i no perible: “¡Quizás mañana!
¡Son los mejores coños nacionales e internacionales!”. Res d’extraordinari. El mercat imposa les seves regles a tot el planeta. I el mercat de la carn de dona, també la de l’home per a l’home, té demanda en tots els segments i llocs. Des del clau que costa milers d’euros no negociables fins a la feineta que es paga amb la caritat del que es porti a la cartera. Cossos aptes per a totes les economies. Que cap puter, habitual o esporàdic, no es quedi amb les ganes a dins.
La nova proposició de llei orgànica per abolir la prostitució que s’ha començat a tramitar al Congrés pretén posar fi a aquesta estampa.
Adeu al negoci per la via de castigar també el client amb penes fins i tot de presó. El canvi serà radical. Ja no caldran contingents de prostitutes de reforç a Barcelona per cobrir la demanda dels grans congressos. El paisatge urbà mutarà. Ja no veurem dones subhastant-se com si fossin bestiar al carrer. Tancaran les granges de sexe intensiu i també les de format més ecològic i quilòmetre zero, que també n’hi ha en aquest sector. Adeu a les cadires de plàstic a les carreteres nacionals en què esperen les meretrius el pas del conductor amb una urgència. Punt final a la història de la humanitat. Tan simple com convertir en delinqüent el que es grata la butxaca per accedir al fornici. I vet aquí un gat i vet aquí un gos, i el conte ja s’ha fos. Però serà que no.
Tenen raó els que acusen el Govern central de moralista i de pretendre controlar la vida dels adults. Però aquest no és el tema. Al capdavall, això i no una altra cosa –controlar la vida dels adults i imposar un tipus de moral determinada– és la principal raó de ser del poder. La qüestió és determinar si, d’una manera o una altra, convertir en delicte el fet d’anar de putes serà beneficiós per erradicar el proxenetisme, el tràfic de blanques, l’esclavisme sexual i tota la immundícia que acompanya habitualment el submon de la puteria. Només l’aplicació de la nova norma i el temps respondran aquesta pregunta. Encara que l’experiència i la intuïció ens permetin decantar-nos ara mateix per un èxit més aviat escàs. És tan rendible, habitual i està tan naturalitzada la compra de cossos per hores que no sembla que una norma que no disposarà de recursos per fer-se complir hagi de tenir un gran impacte. I, tot i això, hi ha alguna cosa de la pretesa llei que, independentment del resultat que aconsegueixi, mereix ser vista amb simpatia. Perquè tot i saber-se a la diana no pensi canviar els seus costums, que algú li recordi al puter que la seva participació –punible quan s’aprovi la llei– és imprescindible per mantenir pròsper l’entramat industrial de l’explotació de l’entrecuix és un missatge que resulta molt necessari.
Altres crítiques provenen dels partidaris de la legalització del gran prostíbul que la nostra societat amaga rere els seus cortinatges. El seu argument és que això seria l’únic efectiu perquè prostituts i prostitutes treballessin amb dignitat i normalitat. Al contrari, polítiques punitives com la nova llei són, segons aquesta mirada, perjudicials perquè lluny d’ajudar qui es prostitueix, l’estigmatitzen i l’obliguen a viure sota el radar i en pitjors condicions. Potser tenen raó i l’única manera d’abordar l’assumpte és que acabin operant el mercat del sexe els fons d’inversió i les cadenes franquícia. La globalització, malgrat estar en hores baixes, possibilitaria llavors que el puter pogués desplaçar-se per tots els països sense sorpreses desagradables i reconeixent tots els sabors. N’hi hauria prou amb anar sempre a les instal·lacions del McPussy de torn.
Tenen raó en una cosa: ni perseguir l’oferta, ni fer el mateix amb la demanda, posarà fi a la prostitució. Però això no és motiu perquè una societat s’hagi de rendir davant d’allò que no li aporta res de bo. I la compravenda de carn humana és el que és, encara que hi hagi bestiar que va voluntàriament a l’aparador. N’hi ha prou amb tenir clar això per saber de quina banda cal posar-se quan t’ofereixen “una copa y un chochito caliente” i també quan es comença a tramitar una llei com aquesta al Congrés dels Diputats.
La compravenda de carn humana és el que és, encara que hi hagi bestiar que va voluntàriament a l’aparador