L’estiu i la infància
Un a un ordenem en la llunyania tots els estius coneguts. Viscuts. Una altra vegada el puntual parèntesi estival a la pell del calendari apunyalat pel temps. I per la melosa nostàlgia que, com la infantesa, es converteix en pàtria quan ens fallen totes les referències, totes les expectatives. Els paisatges i les seves figures, els objectes i els colors… l’olor dolçassa, humida, tirant a cremosa de l’estiu. Una associació recurrent: l’estiu i la infantesa, i l’adolescència. Una bella ingenuïtat. Gairebé un gènere literari. Una escenificació anual amb un ritual semblant, recurrent. Revetlla, vacances, foc, desordre, festa i una tendència irreprimible a intentar passar-ho bé per mandat solsticial. Segons com es miri, aquesta nostàlgia infantil és la foto fixa de la nostra herència intransferible, el magatzem de la sobirania íntima, el material emocional de totes les biografies.
Aquí una idea del record. De quan érem criatures sense història. És un evocar: jugàvem a texans, la cara tapada amb el mocador de l’àvia, donant-nos plantofades al cul simulàvem arriar un cavall. Nen-cavall-cowboy-John Wayne i un amor iniciàtic dibuixat en mirades veïnals. Moltes pel·lícules en la memòria. Innocents encanteris sentimentals. La lluita contra la por futura encara no havia començat. Encara no havíem descobert la tristesa.
Li diria a l’estiu: “Jo t’he vist una altra vegada abans d’ara”, quan no teníem pors i basardes generals. Por de les pandèmies, de les guerres i les catàstrofes, de les ansietats del canvi climàtic. De les noves tecnologies de vegades tan incomprensibles, del poder controlador. De la violència institucionalitzada. Del desemparament. Ni por de la vellesa ni de la caducitat. De deixar de comptar per als joves, i de no ser tingut en compte en una societat canviant, agressiva i –ho sento molt– tan malvada i atroç. I inhòspita. Por de passar a ser un holograma. Al no-res. Al zero.
Sí, la nostàlgia infantil, la memòria, són el nostre gran botí. Tot allò que no tindran milions de nens sense infantesa, víctimes de fams i guerres, de matances americanes, de maltractaments i vexacions… De la més absoluta misèria. Sembla que hem tingut sort. Un bon argument per ser més bondadosos.