L’illa de l’estrès

era una barca de rems, blau cel. es deia Calma. L’amarràvem als peus del balcó de la casa que el meu avi havia construït al port de tots els estius. Quan plovia, se li havia de treure l’aigua. Calia netejar-la cada primavera. el petit llaüt vora seu també donava molta feina. Però compensava per aquelles passejades que hi fèiem, de vegades per anar a la platja, d’altres per fer com que pescàvem, gairebé sempre pel plaer simple de passejar.

un dia, un alemany va voler comprar-li l’embarcador al meu avi. no era més que un moll modest davant d’una portassa, l’estampa en un caramull de postals. ni tan sols estic segura que es pogués vendre, perquè deu pertànyer a Ports. el meu avi s’hi va negar. L’alemany anava afegint zeros a la xifra que aleshores era en pessetes, molt per sobre del preu que tenia l’embarcador, i que tot i amb això, sempre quedava per sota del seu valor. Res a fer. L’endemà, l’alemany comprava l’embarcador del veí, supòs que per revendre’l al cap d’uns anys perquè mai no el tornàrem a veure per allà.

Quan Santiago Rusiñol va visitar mallorca el 1893 (i les vegades següents, a la captura de la seva llum), el soroll del motor dels avions no sonava incessant i aclaparador cada dia, de set del matí a la mitjanit, al cel de Costitx, Sencelles i Santa eugènia, preciosos pobles tranquils que de sobte és com si estiguessin sota una autopista on no hi ha ni un minut sencer de silenci que permeti sentir el cant dels ocells. Tampoc hi havia avions fent voltes damunt Pollença, esperant el seu torn per aterrar, arran dels col·lapses a l’aeroport, falta de controladors i de personal de seguretat; ni hi havia embussos a tot arreu per excés de vehicles, ni la fumerada gris dels creuers planava sobre una Palma amb milions de turistes als quals molesta la posidònia quan van a les platges.

no existien el balconing, ni magaluf, ni hi havia vint-i-quatre camps de golf malgrat la sequera, ni Balears liderava la xifra de desnonaments per impagaments del lloguer, ni el paradís s’havia venut a preu de saldo per a l’especulació. Per això Rusiñol va anomenar mallorca l’illa de la calma. Ara l’illa està estressada. i com l’embarcador dels meus avis, tot d’una que li pegui la davallada i pugi la marea, sense ningú que la cuidi, s’enfonsarà. Romandrà només a les postals.

Quan Rusiñol va visitar Mallorca, el soroll dels avions no sonava incessant