“Em penedeixo de no haver vingut abans”
Albert Granell celebra la flexibilitat professional que ha trobat en un hospital de França
“A Espanya el metge acaba sent un funcionari a toc de xiulet; és aberrant”
La setmana que ve, Alfred Granell Gorrochategui, de 50 anys, té una entrevista per obtenir la nacionalitat francesa. Va estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona, va fer l’especialitat de Psiquiatria al Consorci Sanitari de Terrassa i va exercir als hospitals de Sabadell, Granollers o Mataró abans de fer les maletes cap a Normandia, el maig del 2015. “En certa manera, m’hi vaig veure obligat. Tot i que sabia que les condicions eren bones i de vegades havia pensat de venir-hi, ho vaig fer, en part, empès per les circumstàncies”.
Fa set anys va denunciar davant el col·legi de metges una sèrie d’infraccions a la feina i va ser expedientat per un superior, a qui va demandar. Durant el procés, que va acabar amb una resolució judicial a favor seu, va decidir emigrar a França, emparat pel coneixement de l’idioma. “M’ha sortit molt bé, de vegades em penedeixo de no haver-hi vingut abans”, afirma.
Tan gratificant és exercir la medicina a França? Força, tenint en compte l’experiència de Granell, que ha descartat les oportunitats de tornar. Treballa en un hospital psiquiàtric departamental a la regió de Normandia, al nord-oest del país. “Aquí hi he trobat una cosa difícil d’explicar”, reflexiona: “Faig una mica el que vull. A part de millors condicions salarials, tornes a ser el mestre de la teva carrera professional. Tinc moltes oportunitats per fer col·laboracions amb l’Administració, això a Catalunya era impensable. Col·laboro amb la Gendarmeria i amb el Tribunal Penal de Caen. La medicina sempre s’ha considerat una professió liberal. Tu t’organitzaves el temps i podies fer diverses coses sempre que complissis amb els teus compromisos. Aquí, l’hospital em dona totes les facilitats del món. A Espanya, el metge acaba sent un funcionari a toc de xiulet. Des del punt de vista de la naturalesa de la professió, això és aberrant; el metge no havia estat mai com un funcionari de Correos”.
A més de flexibilitat professional, Granell ha trobat una nòmina més onerosa, d’un 30% més, i millor qualitat de vida juntament amb la seva esposa i els seus tres fills, que van aterrar a França amb 9, 7 i 5 anys. (“Van venir-hi amb català, castellà i anglès, el francès els va costar tres mesos. Ara són els que treuen millors notes de francès a les seves classes”, precisa).
El següent pas: obtenir la nacionalitat amb tota la família. L’hi han recomanat per poder iniciar ben aviat una col·laboració com a psiquiatre amb l’exèrcit francès. Es tracta d’atendre les complicacions mentals dels soldats. Cap problema: “Et donen totes les facilitats. Demanaven que fos durant tres tardes a la setmana, jo vaig dir que només podia disposar-ne d’una, i t’ho concedeixen”.
Per la seva vivència, Granell ha fet proselitisme de l’emigració entre companys d’estudis. Per molts, l’única reserva és l’idioma, assegura. No és un problema per al seu germà, hematòleg, que ha exercit a diversos hospitals catalans i fa uns mesos s’ha establert a l’hospital universitari de Tolosa de Llenguadoc. “El tema del francès el portàvem tots dos força bé i ha vist que a mi em va bé”, argumenta el psiquiatre.c