Procés, pandèmia i desig
Els efectes descoratjadors de l’anomenat procés català sumats als de la pandèmia del coronavirus han portat, especialment a persones d’una determinada sensibilitat, a un estat anímic molt semblant al que en el llenguatge dels místics s’anomena “nit fosca”. Sembla que ja res no té sentit. S’experimenta un desinterès per les qüestions quotidianes i pels temes d’actualitat que abans eren motiu de seguiment interessat. Un tedi existencial ho emboira tot. Els afectats solen refugiar-se en la lectura solitària d’algun clàssic de la literatura universal i en la companyia sonora dels seus compositors preferits.
Però no tot ha de ser fatalment negatiu en aquesta crisi de l’esperit humà. Aquesta nit de la motivació, com tota crisi, pot ser ocasió d’una metamorfosi, dolorosa però renovadora, si se sap interpretar i processar interiorment. Hi poden ajudar les claus interpretatives d’algun expert en “nits fosques” com és el cas del frare carmelità Joan de la Creu (1542-1591). Segons el carmelita reformador, la nit fosca de l’esperit és una excel·lent ocasió per operar una desapropiació de l’urc egoreferencial que inevitablement es cola en tot procés de recerca de la veritat, del servei al bé comú i, fins i tot, de Déu.
El secret d’aquesta dolorosa metamorfosi anímica rau a saber resistir aquest despullament radical de les pròpies motivacions com a escriptor, activista o animador cultural mitjançant una vivència moderada i realista de les virtuts passives.
A diferència de la mística oriental, que proposa com a solució l’eliminació radical del desig, la mística cristiana parla de purificació o desapropiació del desig. El desig o la voluntat que vol –“volonté voulante”, segons Maurice Blondel a L’action de 1893– no és pas dolenta en la seva arrel; el que és negatiu o enganyador, en tot cas, és el contingut objectiu en què s’encarna aquell voler radical, es a dir la concreta voluntat volguda –“volonté voulue”– la que, en comptes de satisfer-lo, l’encadena. Per això la nit de la motivació pot ser una gran ocasió per desfer-se dels continguts de la voluntat que l’atrapen en lloc de catapultar-la sempre més enllà (pretensions d’autorealització o enquistament en la vivència joiosa o dolorosa dels propis records).
La persona que experimenta aquesta nit profunda està tanmateix a un pas de l’albada. La clau està a acceptar la desapropiació de la forma encara subtilment egocèntrica de viure el propi projecte, mirant d’obrir-se a una més profunda i despullada orientació del propi desig envers la veritat i el bé comú. Llavors la tasca de profeta laic pot renéixer amb una renovada i lluminosa autoritat moral.
Al lector perspicaç no se li escapa que aquest plantejament, tot i la seva plausibilitat antropològica, s’obre de manera espontània a l’àmbit religiós. Ja que si accepto que el meu jo immediat no és la mesura definitiva de totes les coses, m’obro a la possibilitat que sigui un Altre el referent originari de tota mesura. Per això la persona lliurada a l’autoconfinament voluntari potser no hauria de descartar, entre Bach i Chateaubriand, deixar-hi ressonar algun altre text, també de la literatura universal, com és ara la primera benaurança de l’evangeli de Mateu, “Feliços els pobres en l’esperit, perquè d’ells és el Regne del cel” (Mt 5,3), que ben legítimament es pot parafrasejar dient: “Feliços els qui s’han vist despullats de totes les seves motivacions, perquè estan en condicions objectives per trobar Déu com a fonament absolut i fidel de tota motivació humana”.
S’experimenta un desinterès per les qüestions quotidianes i pels temes d’actualitat