Gas algerià més car, a canvi de què?
El pendent atlantista, el suport tan decidit a la política exterior del president dels EUA, Joe Biden, pel qual va decidir lliscar el Govern de Pedro Sánchez en l’inici de la crisi que ha desembocat en l’agressió de Rússia a Ucraïna, està lluny de ser el camí de roses promès al començament. Va arrencar amb l’anunci de l’enviament de tropes i material militar al centre d’Europa, va continuar amb el suport al Marroc a canvi d’una suposada assegurança per protegir la integritat territorial al sud i ha acabat obrint un esvoranc en les relacions amb l’altre veí del Magrib, Algèria.
En menys de tres mesos, el Govern central i el ministre espanyol d’Exteriors, José Manuel Albares, ha passat d’assegurar que Algèria “és un soci sòlid, estratègic, prioritari i fiable per a Espanya, també com a subministrador de gas” i acollir en un hospital espanyol, per política humanitària i de manera clandestina, el líder del Front Polisario, a demanar empara a Brussel·les contra la decisió “unilateral” del país magribí. La política exterior espanyola a la zona ha quedat capgirada. El recent suport europeu ha servit per confirmar que Algèria mantindrà el subministrament de gas, una cosa que, d’altra banda, no ha posat mai en qüestió el veí nord-africà. Quin és llavors el motiu de l’alegria d’Albares després de la reacció de Brussel·les contra l’amenaça comercial algeriana? Algèria s’ha limitat a confirmar el que era evident, el contracte que fa un quart de segle que està en vigor es respectarà fins al venciment.
Espanya ha començat presumint de soci preferent i fiable per al subministrament de gas, a diferència dels aliats del centre d’Europa, especialment Alemanya, tan dependents de Rússia, a haver de fer servir la palanca europea per obtenir garanties que les coses continuaran com estaven fins ara. Certament, Algèria s’ho pensarà molt abans de cancel·lar unilateralment el contracte de subministrament de gas amb Espanya, no només pels ingressos que suposa per al país. Els vitals 5.000 milions d’euros anuals, sense els que la viabilitat de l’Estat algerià estaria en qüestió. També perquè una ruptura unilateral del contracte que vincula les dues parts fins al 2032 tindria conseqüències irreparables per a la credibilitat d’Algèria en el mercat i la política internacionals. La via de l’incompliment dels compromisos complicaria fins
La política exterior espanyola al nord de l’Àfrica està provocant turbulències intenses en les relacions amb Algèria, el subministrador de gas, sense que sigui clar l’objectiu perseguit. Més enllà d’atendre els Estats Units.
i tot la millora de les relacions amb Itàlia, país que ha augmentat les seves importacions, a través del seu mateix gasoducte, d’Algèria. Si no hi ha ruptura formal del contracte entre l’algeriana Sonatrach i l’espanyola Naturgy, és més fàcil per a Itàlia continuar competint per augmentar les seves importacions.
I això perquè és possible pensar que encara que el contracte continuï vigent, quan les relacions entre proveïdor i client es vicien, es torna molt difícil continuar com si no hagués passat res i mantenir el subministrament en condicions de plena normalitat. Serà la gran incògnita del futur immediat per a la política energètica espanyola. En qualsevol cas, el viratge exterior espanyol es traduirà en un gas més car per al consumidor espanyol, sobrepreu que se suma a l’escalada que ja s’ha patit als mercats mundials. És acceptable, doncs, que el Govern espanyol expliqui per què.
Gairebé amb tota seguretat, el ministre rus d’exteriors, Serguei Lavrov ,de visita recent a Alger, haurà ofert compensacions a aquest país si opta per complicar a Europa el seu front sud, especialment en l’àmbit del proveïment d’energia. Rússia encara té diners per gastar, de fet, és gairebé l’únic que li queda per fer política exterior, entrampada com està en l’agressió a Ucraïna.
Per Algèria, el control sense límits del Sàhara Occidental pel monarca Mohamed VI del Marroc és una amenaça existencial, que no la veu gaire menys perillosa que una invasió, cosa el pot empènyer a relaxar les exigències econòmiques si es tracta d’assegurar la seva mateixa supervivència futura.
En quina situació queda Espanya al tauler de l’actual crisi? De moment, ha erosionat les seves posicions de partida sense haver obtingut res en mà. Una imitació del camí de José María Aznar amb la infame guerra de George W. Bush a l’Iraq a començaments de segle? La pressió combinada del Marroc i els EUA ha col·locat el Govern espanyol a la defensiva i difícilment tindrà més marge addicional per jugar un paper actiu i efectiu en la resta dels afers europeus. Mentrestant, els socis forts de la Unió Europea, l’Alemanya d’Olaf Scholz i la França d’Emmanuel Macron, mantenen una calculada estratègia d’acatament formal del dictat de Washington mentre aprofiten qualsevol escletxa per explicar a Vladímir Putin que continuen sent partidaris d’un acord.
De fet, algunes d’aquestes divergències entre els socis occidentals liderats per Washington no són resultat de conflictes conjunturals, del moment, sinó de diferències estructurals que s’arrosseguen des de fa moltes dècades. Ja als vuitanta, els nord-americans carregaven contra francesos i, sobretot, alemanys, per buscar subministraments alternatius de petroli més enllà del teló d’acer. A Bonn, primer, i a Berlín, ara, no es van sentir còmodes mai amb el veí rus, sempre temptat a reaccionar amb brutalitat i mostrant les seves amenaçadores arpes. Però al mateix temps han buscat repetidament una convivència que asseguri fronteres estables i negocis pròspers. Ara ho continuen intentant, convençuts que sempre serà el modus vivendi amb aquesta part d’Europa. L’excancellera alemanya Angela Merkel ho ha explicitat els últims dies, després de negar-se a qualificar com un error el reforçament dels vincles, especialment energètics, que la seva administració va forjar amb Moscou durant el seu llarg mandat. Quina alternativa li quedava, ha vingut a dir, si no és la de buscar l’acord econòmic, la compenetració de les relacions amb el gegant rus, posseïdor del segon arsenal nuclear del món?c
El Govern celebra la marxa enrere d’Algèria, però aquest no va amenaçar mai de tallar el gas a Espanya
El gir d’Albares suposarà un gas més car i l’Executiu hauria d’explicar als ciutadans per què