Antònia Font, tornada triomfal
La banda mallorquina convenç en el seu retorn als escenaris després de gairebé deu anys
Després d’una dècada d’absència a causa de la seva separació, els mallorquins Antònia Font van tornar ahir oficialment als escenaris. Ja se sabia des de fa pràcticament un any que el marc elegit era el Primavera Sound (el seu nou àlbum l’ha publicat un dels segells del Primavera), i això va passar ahir en una tarda ben càlida, en un dels escenaris principals i davant una bona legió d’incondicionals. entre aquests, destacades figures polítiques catalanes com el president Pere Aragonès i la presidenta del Parlament Laura Borràs
La d’ahir va ser la primera parada d’una sèrie de tres concerts que continuaran a Inca i València. una tornada no només al directe, sinó també de la banda, perquè tenien ganes de fer-ho, segons confessió pròpia. I ahir no va haver-hi cap dubte per l’evidència del gaudi i per l’energia amb què van tractar un ampli repertori. Tot i que el seu nou àlbum, Un minut estroboscòpica, no té ni tres mesos, els mallorquins no el van monopolitzar sinó que van oferir un repàs del seu sucós cançoner davant el delit més que evident de la seva tropa. Van començar amb el tema que dona nom a l’esmentat àlbum, però ja el va seguir l’esplèndid Em sobrin paraules, i durant l’hora llarga de festa van intercalar el nou i el no tan nou amb més de vint temes. D’aquesta manera, les recents Oh la la, Amants perfectes o la meravellosa Miquel Riera –que va sonar amb una nitidesa sonora que la va engrandir– van cohabitar amb ja clàssics com Dins aquest iglú, Alpinistes-samurais,
Clint Eastwood, Calgary 88 o Cartes de Ramiro, tot i que van tancar la sessió amb una altra cançó recent, Venc amb el teu, que precisament és la que també clausura el nou àlbum.
el tancament d’un cercle que va sonar amb ganes, múscul i poesia, i sobretot sentint que la màgia entre ells i amb el públic torna a ser-hi. els semblants no enganyen.
un bon contrapunt el va suposar un altre retorn que també havia creat gran expectació, en aquest cas el dels yeah yeah yeahs. Banda potser de culte però que mai no deixa indiferent que va mostrar els seus poders amb una magnífica escenografia, dosi sense pausa de rock guitarrer, riot i postpunk a doll. Ah! I amb la seva mítica vocalista Karen O – que va començar amb un vestit i un barret indescriptibles– en pleníssima forma.c