Gavi i els perills de l’adulació
Baixa el juny amb poc de cabal, el fil de la Lliga de les Nacions i poca cosa més, un divertiment que no mou a l’entusiasme. Després d’una temporada que ha recuperat una bona part de l’agitació prèvia a la pandèmia, aquesta competició provoca la mateixa excitació que els antics tornejos d’estiu. Serveix a les federacions per recaptar, als seleccionadors per prendre la temperatura dels futbolistes i als jugadors per gastar les últimes energies que els queden. Tots semblen cansats, excepte Gavi, que és un rotor en moviment.
Gavi juga cada partit com si fos l’últim de la seva vida. Entre totes les seves qualitats destaca l’empenta, que a aquestes altures de temporada sobresurt encara més. A la selecció espanyola s’observen senyals d’esgotament físic i mental, si fa no fa com a la resta dels equips. Naveguen per la competició amb pas indecís i feixuc. Va fer llàstima França en el seu partit contra Àustria, o Anglaterra davant Hongria. No convenç Alemanya i Bèlgica passa del zero a l’infinit en quatre dies. En qualsevol cas, ningú no s’altera a la Lliga de les Nacions, un torneig que no acomiada entrenadors.
L’atenció mediàtica a Espanya s’ha concentrat gairebé exclusivament en Gavi, jugador que té importants avantatges sobre els altres. És molt jove, convida a l’elogi, juga al Barça i no ha renovat encara. S’endevina aviat que molts dels elogis tenen truc. Sense dubtar dels seus mèrits, es publiciten els seus millors trets per indicar el discret rendiment de la majoria dels integrants de la selecció.
Tampoc no és ingènua la constant comparació de les seves prestacions amb Luis Enrique i les que ofereix amb Xavi al Barça. Bona part dels ardorosos defensors del rendiment de Gavi a la selecció figuren entre els més ferms detractors de Luis Enrique, però en aquest cas se l’absol per ressenyar els demèrits de Xavi amb el jove migcampista.
L’acusació no s’aguants per enlloc, però ha fet fortuna en els mitjans. Gavi ha jugat 59 partits aquesta temporada, una xifra aclaparadora que indica la confiança de Xavi en un adolescent de 17 anys. Pel que fa al seu rendiment, el de Gavi no és millor ambla selecció que amb el Barça.
És el mateix jugador d’empenta contagiosa que esquitxa els partits amb excel·lents detalls.
Malgrat l’abundància d’elogis rebuts, Gavi és encara lluny de ser un jugador zenital al Barça i a la selecció. Potser per la seva extrema joventut, encara és un jugador discontinu, compromès fins al moll de l’os amb l’equip, però futbolista de moments. A diferència de Pedri, que té la facultat innata d’aconseguir que els seus equips juguin com ell vol –i ningú no es felicita més d’aquesta virtut que Busquets–, Gavi és un formidable jugador d’acompanyament, que no és poca cosa. Amb acompanyants així, es viatja fins a la fi del món.
No és tan clar que Gavi tingui la capacitat d’absorció que distingeix els jugadors amb poder gravitatori. Xavi la tenia. Busquets, també. Iniesta i Messi, per descomptat. Quan calia, eren planetes amb botes. David Silva i Cazorla també estaven beneïts per aquesta infreqüent qualitat. Tots van néixer per imposar el seu criteri i governar el joc. Per això han estat estrelles mundials.
Gavi mereix molts dels elogis que rep, però no és, o no ho és encara, l’indiscutible jugador que es pretén en algunes capelletes del futbol espanyol. És un bon futbolista, amb gràcia i ambició, en fase de construcció, a la recerca de la nítida identitat que encara li falta. No trobarà millor lloc que el Barça per aconseguir-ho.c
Malgrat l’abundància d’elogis, és encara lluny de ser un jugador zenital al Barça i a la selecció