Lluita de gegants
Diumenge que ve a Andalusia passarà el que tothom espera que passi. Moreno Bonilla vencerà perquè la dreta guanya quan fa el que l’esquerra pensa. En quatre anys la seva mà ni s’ha notat.
Febrer del 1936, vigília de les eleccions que guanyarà el Front Popular. Francisco Franco, com a governador militar de les Canàries, dubta si entrar en política o no. El seu cunyat, Ramón Serrano Suñer , el veurà per intentar-lo convèncer que vagi de número dos per Conca a la llista que lidera el seu amic Primo de Rivera. Al seu costat en aquell mateix avió hi viatja Juan Negrín (futur president de la República i íntim de Manuel Azaña), que veurà els seus pares. Parlen de tot fins que es fa el silenci. El viatge és llarg i Negrín diu a Serrano Suñer: “Aquí hi tinc una maleta amb llibres”. I llavors li ofereix El Príncep de Maquiavel. El cervell de Franco, en els prolegòmens del duel electoral més salvatge de la història d’Espanya, constata així que l’esquerra està llegint Maquiavel. L’anècdota l’explica a “Punto de Emancipación” (amb motiu del seu últim i genial llibre La revolución pasiva de Franco )el professor del “poder constituent”, José Luis Villacañas, al mestre dels “actes instituents”, Jorge Alemán. Dos gegants.
Conversar amb els clàssics és el que té. Et parlen a tu però s’adrecen a tots els públics: a un costat tens el Maquiavel restaurador que desenvolupa posteriorment el franquisme, i a l’altre, el Maquiavel republicà amb qui l’esquerra va saber llegir més enllà del país i gràcies a això va vèncer per un punt en aquella lluita de gegants del 1936 (47% versus 46%). Què diria avui el florentí a l’esquerra? Probablement tres coses: la primera, que com més sorra s’escapa del rellotge, més clarament s’hi hauria de veure a través. I si no hi veus, algú t’ha deixat cec. La segona, que no hi ha causa improbable quan la majoria té on agafar-se, però hi ha d’haver majoria i cuidar-la. I la tercera, que no hi ha més bona manera de protegir un govern que fer entendre als altres que dir-te la veritat no t’ofendrà, perquè quan s’inicia un canvi d’època no hi ha res més difícil d’emprendre ni més dubtós de fer triomfar ni més perillós d’administrar que l’elaboració d’un nou ordre. I no és possible fer-ho tot sol ni, per descomptat, cadascú pel seu compte. Cal unir i ampliar el grup.
Tant de bo fos un somni ximple i no més. Però a Andalusia no hi haurà cap sorpresa diumenge que ve. Passarà el que ja sabeu que passarà. En política es venç de moltes maneres. Els conservadors han optat per la més senzilla: la dreta guanya quan fa el que l’esquerra pensa. Per això vencerà Juan Manuel Moreno Bonilla. Ni s’ha notat la seva mà en quatre anys. No necessiten veure cap dels sondejos d’avui: l’esquerra guanya quan fa el que sent l’esquerra i perd quan fa el que pensa la dreta. Fan el que senten? I el que pensen?
Anem a una lluita de gegants. Ho diria Maquiavel perquè per entendre la veritable naturalesa d’un president has d’haver estat abans aspirant i, per entendre la naturalesa real d’un aspirant, abans has d’haver estat president. El cara a cara entre Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo ho reuneix tot. Un duel salvatge entre dos presidents abans aspirants.
Ha arribat el precipici. Si s’accepten
El cara a cara entre Sánchez i Feijóo ho reuneix tot; duel salvatge entre dos presidents abans aspirants
les expectatives dels altres, especialment les negatives, llavors no es canviarà mai un resultat. La política es practica amb el cervell i has de ser al lloc i al moment adequat, ni massa aviat ni massa tard. Tot això en un món descomunal dominat per la fragilitat de les institucions, per la guerra i la pau, el cost de la vida, el desprestigi dels polítics de nou i les nostres divisions habituals com a espanyols.
Em vaig enamorar de la política per l’estratègia. Somiar el que pot passar i que després passi és el més emocionant de la nostra professió. Molt més que convertir l’aire en gas natural. Com es pot guanyar la dreta? Deixant passar sense por, com Antonio Vega en la seva màgica cançó.