L’OTAN i la necessària autonomia d’Europa en la seva defensa
Acaben de complir-se quaranta anys des d’aquell 30 de maig del 1982, quan Espanya es va convertir en el membre número 16 de l’OTAN i, ben aviat, el 29 i 30 de juny, Madrid acollirà la segona cimera de l’Aliança que se celebra al nostre país.
Durant aquest temps, Espanya ha consolidat aquest front comú que és l’OTAN, i que defensa els principis que defineixen les societats europees. Espanya és un soci fiable de l’Aliança i ha demostrat el seu compromís gràcies a la seva participació en les principals missions encomanades i amb els mitjans requerits. El nostre país va participar en la primera missió el 1992 i, des d’aleshores, uns 125.000 militars espanyols s’han desplegat en 22 operacions en llocs com Bòsnia i Hercegovina, Kosovo, Líbia, el golf d’Aden, la Banya d’Àfrica, Afganistan i la Mediterrània, on han mort 119 espanyols, inclosos 2 intèrprets.
L’OTAN ha ajudat Espanya a ocupar un lloc destacat de les relacions transatlàntiques en un moment en què, com veiem amb la guerra d’Ucraïna, la seguretat col·lectiva és fonamental per al benestar de les nostres societats.
Terrorisme, conflictes regionals, delinqüència organitzada, ciberseguretat, seguretat energètica... són alguns dels reptes a què s’enfronta la defensa europea. Reptes que els estats membres de la UE han d’afrontar amb urgència i autonomia per continuar sent actors rellevants de l’escena mundial i defensar els interessos europeus a nivell global.
La Brúixola Estratègica per a la seguretat i la defensa d’Europa durant els propers deu anys va cap a aquesta direcció. En un moment en què tenim una guerra en territori europeu, aquest pla de la UE suposa augmentar la capacitat d’acció i de defensa tenint en compte el que estem vivint. La realitat ha demostrat que no hi ha una alternativa a l’OTAN per defensar Europa d’agressions externes, però és peremptori que Europa tingui autonomia militar amb capacitat de reacció al seu territori.
Com defensa l’Alt Representant de la Política Exterior Europea i vicepresident de la Comissió, Josep Borrell, no es tracta de crear una “OTAN europea”, però sí de dotar els països de la UE d’una capacitat de força per fer front als desafiaments que els són propis. La realitat ens ha demostrat que no hi ha una llei natural que preservi la democràcia, les llibertats o els drets humans, som nosaltres qui els hem de protegir.
Europa necessita la seva pròpia autonomia en vista dels seus socis i competidors en un món multipolar en defensa dels seus propis interessos. I per això és necessari avançar i aprofundir en la Política Comuna de Seguretat i Defensa com a instrument clau per ampliar l’acció de la Unió Europea en aquesta matèria.
Espanya és un dels països que més es mira per fomentar els consensos i aconseguir una integració de nivell superior entre les forces armades dels països de la UE. Però aquest desenvolupament de la Política Comuna de Seguretat no ha d’anar en detriment de l’eficàcia de l’OTAN. Al contrari. Una UE amb més responsabilitats i capacitats en seguretat i defensa reforçaria l’eix europeu de l’Aliança. Això és encara més rellevant quan veiem les conseqüències de la invasió russa d’Ucraïna, i quan el món s’enfronta a canvis geopolítics que definiran un nou ordre mundial.
Dotar la UE de capacitats militars per tenir unes forces armades integrades i amb capacitat àmplia de maniobra és una necessitat urgent. Aquesta és la lectura de la decisió adoptada pels 27 líders de la Unió que han acordat el reforç de les capacitats industrials de defensa mitjançant compres de material compartides pels socis. És un rearmament conjunt el catalitzador del qual cal buscar dins l’amenaça russa.
Mentrestant, Espanya complirà els seus compromisos amb l’OTAN perquè en vista de desafiaments globals, la resposta ha de ser global. Defensar la democràcia i les llibertats passa per reforçar l’Aliança i dotar-la de les capacitats adequades.
A Madrid es determinarà el futur de l’organització per als propers 10 anys, i es desenvoluparan estratègies més allà del que és purament militar a causa de les noves amenaces com l’emergència climàtica o alimentària.
El món és més complex, perillós i incert, i els ciutadans volen seguretat quan perceben amenaces contra les quals només la força de la nostra unió, la solidaritat i la determinació poden donar-hi resposta. Es tracta de fer front a desafiaments que emanen d’un nou ordre mundial amb impactes i conseqüències incertes, i les seves respostes han de ser comunes perquè van més enllà dels interessos particulars de cada país. L’Europa que volem és així: unida, forta, solidària i segura. Una Europa que sap molt bé quin lloc ha d’ocupar al món.
La UE necessita la seva pròpia autonomia atenent els seus socis i competidors