Tot esperant en Sandro
Tret d’Ernest Maragall, ningú no està, a data d’avui, competint per ser alternativa a Ada Colau. La situació és molt còmoda per a l’alcaldessa i líder dels comuns. Jaume Collboni haurà de picar pedra (si finalment és candidat) per marcar distàncies amb ella, ja que el socialista forma part del govern municipal, mentre Junts ha de trobar aviat un cap de llista que ocupi el lloc d’Elsa Artadi, que es va retirar per motius personals. D’altra banda, ni el PP ni les restes de l’experiment Valls-Cs no estan en disposició de plantejar una opció que transmeti una idea robusta de canvi a l’Ajuntament de Barcelona. Les municipals seran el maig de l’any vinent i, com diria l’oncle Baixamar, “el més calent és a l’aigüera”.
Mentre en l’espai de Junts es busca una cara que salvi, si més no, els trastos (Neus Munté ha dit que hi està disposada i també s’ha especulat amb els noms de Jaume Giró, Josep M. Argimon i Jaume Alonso-Cuevillas), Sandro Rosell esfulla la margarida. El seu equip es va reunint amb gent en tots els districtes i l’expresident del Barça prendrà la decisió a la tardor. Si els aires li són favorables, Rosell baixarà a l’arena, com a alcaldable al capdavant d’una plataforma desvinculada de qualsevol partit (fins i tot dels que podria tenir més a prop per ideologia, amistats i tradició familiar). Es presentaria com un outsider.
L’empresari culer s’ho està pensant de debò i en té moltes ganes, a més de comptar amb el suport d’alguns patricis importants, que el veuen com l’única clau capaç d’obrir el Consistori a una nova etapa. Rosell cavalcaria l’ona antipartits i assajaria –encara que ell no fa servir aquesta expressió– una mena de macronisme local que integraria personal variat (no vol a la seva llista ningú que provingui de la política professional) sota un paraigua transversal, amb la paraula “gestió” per bandera.
Alguns dels seus amics ja l’han advertit de certs riscos, com que el confonguin amb una imitació de l’operació Manuel Valls, o que derrapi cap a un discurs tecnocràtic ingenu davant les obligacions de la batalla política, que en res no s’assembla al negoci del futbol ni als negocis en general. En Sandro escolta molta gent. Ideologia? Alguna cosa líquida, sense extremismes, i catalanisme de sèrie, apte per a sobiranistes i per als que no ho són. Amb picades d’ullet al pujolisme, al maragallisme i a la samba. A Laporta no li va sortir bé el viatge a la política, Rosell el faria d’una altra manera.
He parlat amb algun cap dels comuns i no semblen preocupats pel factor Rosell. Com que no pescaria entre els seus votants, no el tenen al radar. Però un candidat independent amb grapa i amb ganes de moure’s en la centralitat (sigui això el que dimonis sigui d’aquí un any) podria trastocar els càlculs, no només de Junts, també del PSC, fins i tot d’una franja de votants d’ERC. I Colau continuaria necessitant algun soci per governar, si el seu resultat no fos tan dolent com molts esperen.
L’expresident del Barça s’ho està pensant de debò i en té moltes ganes