La Vanguardia (Català)

L’hora violeta

- Antoni Puigverd

Tinc per costum sortir cap al tard a caminar. Sempre pel mateix sender. L’antiga ruta del carrilet d’Olot a Sant Feliu de Guíxols, transforma­da des de fa anys en una via verda per on passen durant tota la jornada una corrua de ciclistes, corredors i caminants. N’he parlat altres vegades. Conté en síntesi el món contempora­ni.

El camí de terra passa, primer, pel costat de l’Onyar, que és un riu anèmic, expressió molt precisa del canvi climàtic. Abans, quan les pluges de llevant duraven dies, el riu creixia de manera desmesurad­a i provocava grans inundacion­s. Ara l’Onyar sobreviu amb una tristesa infinita, tot i que en el tram de camí que descric, just abans d’entrar a Girona, s’embassa i afavoreix la vegetació de ribera. L’espai no és lleig. Hi abunden els plàtans, les acàcies, els freixes. Les heures s’arrapen als troncs i les flors silvestres decoren el sotabosc. Tanmateix, com passa amb la resta de parcs i racons verds de la ciutat, aquest lloc és ple gossos, que han colonitzat aquest lloc juntament amb els seus amos, tan amorosos amb ells com displicent­s amb els humans, als quals regalen formidable­s excrements. Els petits espais de bellesa i verdor que ens queden, malmenats per l’individual­isme incívic.

Després de veure a una certa distància el cementiri de Girona, amb relleus noucentist­es i xiprers imponents, i unes naus industrial­s d’aspecte negligent que donen l’esquena al riu, arribem a un veïnat anomenat la Creueta, al límit dels municipis de Girona i Quart. El lloc conté les tres principals formes de vida catalana. La dels joves i cultes que treballen, generalmen­t amb contractes precaris, als innovadors i moderníssi­ms edificis del parc científic i tecnològic vinculat a la Universita­t de Girona. Els autòctons del veïnat, catalanopa­rlants, que resideixen en cases petites d’estil rural i surten poc de casa. Els immigrants magribins que sobreviuen, atapeïts, en un bloc desolat que amenaça ruïna. Uns tubs ja rovellats aguanten des de fa anys l’estructura externa de l’edifici, abandonat dels poders públics. Malgrat que es concentren en tan poc espai, els tres conjunts humans estan del tot separats. Ell lloc és ple de nens d’origen magribí que se socialitze­n en castellà. Anys enrere ho feien en català. Passat el veïnat, tot són camps i plantacion­s d’arbres de ribera. Un gran viaducte travessa el riu. A les muntanyes del fons, boscos de pi i alzina.

A punt de fer-se fosc, vorejo un camp de blat, brillant d’or blanc sota un cel que comença a agafar el color d’uns texans no rentats. L’hora violeta. De lluny, una ombra fosca es mou enmig de les espigues. Deu ser un senglar, penso, aquietant el pas. O potser un gat de colònia felina que s’ha anat formant en una casa de pagès abandonada, no gaire lluny del riu. M’hi vaig acostant amb prudència. I aleshores la veig. És una noia rossa, molt bonica, asseguda (mig estirada, de fet) enmig de les espigues. “Ah!”, exclamo, entre sorprès i alleujat: “Em pensava que eres un senglar”. Ella em mira amb expressió tímida als ulls, que brillen en aquesta hora foscant com els de la Venus naixent de Botticelli. Trobar-la en aquesta hora solitària enmig del camp de blat fa molt estrany. No m’aturo, però no puc deixar de mirar-la, estupefact­e. Sense dir res, ella em regala un somriure avergonyit. I aleshores m’adono que té el telèfon a les mans i que s’està fent unes selfies. Sola, posturejan­t entre les espigues. Esclafant el blat amb el seu cos bellíssim.c

De lluny, una ombra fosca es mou enmig de les espigues: és un senglar?

 ?? ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain