La ciutat dels prodigis

Durant el confinament vaig adquirir el sa costum de sortir a caminar a trenc d’alba. Primer ho feia a la terrassa de casa, moments insòlits d’un silenci aclaparador. Després recuperant els carrers, les terrasses i fins i tot les platges de la Barceloneta. La màgia d’explorar llocs buits va ser reemplaçada progressivament per la relativa normalitat que ens oferia la pandèmia en les successives onades. Però sobretot se’m va anar evidenciant que Barcelona no se n’està sortint bé, d’aquest tràngol.

Passejo per l’Eixample i a cada cantonada hi trobo escombraries desbordant els contenidors. Vorejo un parterre i en lloc de la verdor esperada apareix una terra desolada esquitxada pels sistemes de reg. Continuo per la Diagonal cap a passeig de Gràcia i contemplo la lenta remodelació del que va poder ser un hotel Four Seasons en un insuls edifici d’apartaments. No prossegueixo cap a Glòries perquè, en lloc de continuar l’amable remodelació del tram anterior, hem de patir una eterna obra per implantar un tramvia que ningú no sap si vindrà. Així que continuo per la quadrícula i vaig topant amb New Jerseys, carrers guixats i ocurrències diverses –urbanisme tàctic, en diuen– mentre els grafitis degraden totes les parets. Podria prosseguir amb desenes d’exemples del que podria ser i no és avui la ciutat dels prodigis: no a l’aeroport ampliat, restriccions a la mobilitat, més ocupacions, foment de la turismofòbia, desconfiança sistemàtica del sector privat... Però això sens dubte seria un exercici carregós per repetitiu.

Sé que des de les files de la nostra alcaldessa i els ideòlegs que l’envolten es titlla els que així pensem d’elitistes. Que la nostra malenconia o la nostra ràbia venen de constatar que el poder hagi passat a mans dels que no l’havien tingut mai, cosa que ens obnubila el seny. Però jo els convido a fer balanç dels ja més de set anys de govern municipal, davant la tradició municipalista de l’esquerra. No cal anar a les ciutats italianes governades durant dècades amb sentit social i pragmatisme pel Partit Comunista.

També al nostre entorn hem tingut excel·lents regidors que tenien poc a veure amb les elits dels poderosos però no van desdenyar teixir complicitats per aconseguir el millor per a les seves ciutats. Tots ells sabien que necessitaven la col·laboració d’empresaris i ciutadans perquè el sistema funcionés, constatant que la manera de millorar la vida dels desfavorits era creant riquesa per repartir-la.

El problema de Barcelona és que fa la sensació que qui la governa no té un projecte estructurat de ciutat i cobreix aquesta deficiència amb un conjunt d’iniciatives que es pretén que facin efecte per art de màgia, quan l’acció municipal requereix una feina contínua de prova i error. Perquè, davant socialistes i comunistes que van arribar al poder municipal després d’anys de debat intern i conscients dels límits de l’acció pública, els que ara lideren l’Ajuntament provenen de les plataformes de l’activisme, i estan afectats d’un cert adamisme polític, excusable potser el 2015, però no ara. Víctor Lapuente, al seu magnífic llibre El retorno de los chamanes, descriu bé aquesta síndrome i, davant la pretensió que una poció ens solucioni els problemes, ofereix l’antídot en l’acció assossegada de govern del model escandinau.

Barcelona té un potencial extraordinari. El districte 22@ n’és una bona mostra. Una història d’èxit, fruit de la col·laboració publicoprivada en la qual es conjuga el millor de la tradició industrial catalana amb la nova onada d’empreses tecnològiques. El sabor de barri del Poblenou i la suau brisa de la platja mediterrània combinats amb una forta concentració de talent i creativitat multiculturals. Un entorn immillorable per establir-se. Però perquè continuï el que es va iniciar fa vint anys sota el mandat de Joan Clos es necessita la col·laboració estreta del poder municipal amb la iniciativa privada. Només així es construiran els equipaments requerits i es promocionaran habitatges a preus assequibles.

No confio que un nou prodigi ens torni per art d’encanteri a èpoques més glorioses, però sí que em consola pensar que el dia que trobem la clau cap a una nova governança tornarem a brillar en l’univers de les ciutats globals.c

Barcelona necessita avui la col·laboració estreta del poder municipal amb la iniciativa privada