Clarice Lispector al vol
Les persones que van per lliure poden ser molt atractives, les observem galopar a la llunyania, al vent. Sortim a observar la seva vida salvatge des de la barana. Les persones lliures de pensament, per dir-ho així, potser ni saben que ho són, ocupades en alguna recerca insaciable. Aprendiendo a vivir (Siruela) és un llibre vivíssim de Clarice Lispector que em penso que em revoluciona el son. Una recopilació d’articles periodístics on la seva misteriosa ment creadora sembla obrirse, amb una puresa inquietant.
Lispector escriu, com diu ella mateixa “a vuela máquina”, sobre la seva necessitat d’escriure, una cadira, l’amor o la ira, els ulls de la foscor, els seus fills, la mudesa d’un conill o els ponts de Londres. “También podría escribir un verdadero tratado sobre comer, yo que, como me gusta comer, no como mucho. Terminaría siendo un tratado sobre la sensualidad, no específicamente la del sexo, sino la sensualidad de entrar en contacto íntimo con lo que existe”.
Clarice Lispector escriu aquestes cròniques al Jornal do Brasil, entre el 1967 i el 1973, els dissabtes, deixant lliure la seva escriptura. Més d’una vegada ens avisa sobre la seva decisió d’escriure sense mirar enrere, “al correr de la máquina”, sense corregir-se, ni mesurar-se, ni planificarse. Sense control. Les seves lectores recorrem els revolts de les seves frases en pura derrapada, subjectes al fre que ella no fa servir, procurant que no se’ns mati, com si fóssim la seva mare o la policia brasilera.
Hi ha un desordre pertorbador en aquests textos imprevisibles que, com a lectora nocturna, em tenen atrapada. El llibre m’espera temptador a la tauleta de nit, l’obro amb una barreja de desig i desconfiança. De vegades la lectura travessa frases turbulentes –“Hay días en los que vivo de pura rabia de vivir”–. Llavors, abans de tancar el llibre, entre desconcertada i expectant, rellegeixo l’article en què ella mateixa parla de com dormir, per precaució: “En noches de insomnio he inventado una manera de dormirme infantil. Me hablo en voz baja y a veces funciona. Es un poco así, si me acuerdo bien: he retrocedido, soy una niña pequeña. Me acuesto. Todo es bueno y suave”. Lispector em ronda aquestes nits, inabastable. La seva escriptura a vuela máquina té la vitalitat d’una filera de formigues que s’enfila per aquesta paret.c
Hi ha un desordre pertorbador en els textos imprevisibles de l’autora brasilera