La música sagrada posa dempeus Fes
El Festival de Músiques del Món torna amb èxit després de dos anys de silenci pandèmic
Sinagogues, jardins i històriques mansions convertits en sales de concerts. I, per descomptat, també l’enorme i antic pati emmurallat que donava entrada a la fàbrica d’armes de la ciutat, Bab alMakina, poblat per cigonyes a les torres i per centenars de falciots que abans que es faci de nit i comencin els concerts estrella del festival no deixen de travessar el recinte per ficar-se en els centenars de forats que van deixar les bastides de fusta amb què es van construir els murs. La medina de Fes, la més gran del globus, bulliciosa, viva, pobra, digna, colorista, fascinant, un mercat gegant, tan real com fa cinc-cents anys, ha tornat a donar vida, després de la pandèmia, al gran Festival de Músiques Sagrades del Món, en una versió reduïda, per a la tornada a començar, d’aquí a quatre dies.
Immersives músiques sufís del nord de l’Índia, amb una reiteració que semblava que conduïa a la felicitat en les totpoderoses veus i els qawalis i kalams de les Roohani Sisters, molts en lloança a Ali. Cants místics d’Oman i cants curatius del Senegal. La fusió atapeïda de contagiosa festa del gran trompetista francolibanès Ibrahim Maalouf, un ídol que va posar dret el públic i amb qui va actuar una cantant turca kurda, que va cantar en la seva llengua i va reivindicar totes les dones que lluiten pel seu país. I fins i tot els versos de Paul Celan després de l’Holocaust cantats, gairebé actuats, de vegades fins i tot renillats, per la soprano Marion Grange a la petita sinagoga Aben Danan enmig d’un públic entregat i amb improvisats ventalls a les mans han sonat per l’antiga medina, que aquest any de recuperació no ha tingut els espectacles d’accés lliure que acollien milers de persones a la gran plaça Bujlud.
Una medina en què no han faltat catalans, tant a dalt com davant de l’escenari: a Fes han estat la televisiva Susanna Griso i també el regidor de Turisme i Indústries
Creatives de Barcelona, Xavier Marcè, que busca impulsar acords de col·laboració amb el certamen amb centres com ara el Tradicionàrius i altres festivals de la ciutat. A l’escenari aquest any la presència catalana ha estat molt a dalt: a 14 metres. La companyia de dansa vertical Delrevés va ser una de les que van protagonitzar dijous l’espectacle inaugural, que van baixar des dels merlets amb cordes i van caminar, ballar i fer acrobàcies sobre la gran porta del mur com si ho fessin a terra.
Un espectacle inaugural que potser va ser el menys lluït dels grans muntatges nocturns, malgrat els materials de primera que tenia, començant per un videomapatge que va transformar els murs de Bab al-Makina en NotreDame, o la mesquita de Hassan II a Casablanca. Un muntatge en què van sonar fins i tot al·leluies cristianes en un viatge per l’arquitectura religiosa del món i que entre cants i cors marroquins, bards de l’Himàlaia, ballarines índies kathak, veus de l’Iran i les mateixes Roohani Sisters va recordar que les músiques aparentment llunyanes de vegades estan a prop, però va quedar curt de temps i no va aprofitar els ingredients per experimentar més el seu sabor junts.
Si les Roohani Sisters van triomfar divendres al mateix escenari, dissabte Ibrahim Maalouf va ser volcànic, una festa contínua entre trompetes, saxos i sousàfons, que en aquest pont entre cultures que és ell mateix tenia alguna cosa de balcànica. Un Maalouf que potser no era evident en un festival de músiques sagrades, però que va recordar d’on venia: “La música sagrada m’ha construït. Quan tocava música clàssica escoltava Bach, era el meu Déu. I quan escoltava música americana la meva influència principal era el gòspel. I quan escolto Umm-Kulthum em fa la impressió que canta com en una pregària. En aquest festival em sento com a casa”.c
El trompetista francolibanès Ibrahim Maalouf i el seu grup van protagonitzar una festa volcànica