Homenatge estrany a Ferran Jutglà
La pandèmia ens farà millors persones. El turisme es racionalitzarà per evitar la sobreexplotació de les destinacions més freqüentades i fins i tot el futbol d’elit reflexionarà sobre les seves esbojarrades despeses per fer un món més habitable i uns clubs més decents. Ens va faltar dir que els gossos es recolliran els seus propis excrements per deixar anar més parides. L’aeroport de Barcelona sembla avui el transbord de Sagrera de la línia 5 a la 1 de quan jo era petit, Venècia va camí d’avançar el seu irremeiable enfonsament per excés de pes de guiris per metre quadrat i el futbol continuarà amb la seva embogida cursa a l’estil Trainspotting cap a no se sap on. Tant se val la guerra, les pandèmies, les fams que han de venir, les onades de calor i la fi del planeta. El futbol va a la seva. 180 milions d’euros del PSG (club estat) per a Mbappé com a prima de fitxatge i un sou de quatre milions al mes (al mes!); gairebé 100 milions més del Reial Madrid (club estat, dels primers) per fitxar Tchouaméni (fonamental fer cara de saber qui és) i cent i escaig per caure del Liverpool per fer-se amb Darwin Núñez, jugador que va passar per l’Almeria fa un parell d’anys i semblava normalet.
Quin paper hi té el Barça en tot això? Podríem mentir per estar a l’altura i dir que es distingirà dels seus rivals si aposta per un projecte diferencial, però no ho sembla. La manera de lluitar contra els excessos serà afegir-s’hi. Les famoses palanques econòmiques no són més que un eufemisme en què es refugien vendes milionàries d’actius del club, siguin jugadors, botigues o drets de televisió, que és el que s’ha fet tota la vida quan la imaginació o el talent no donaven per a més. Les condicions de l’assemblea per votar-les (dijous, dia feiner, distància telemàtica) suposen un colossal homenatge a l’obscurantisme institucional, molt semblant a l’acord amb Spotify i dels mega crèdits demanats a Goldman Sachs. I si un dia no es poden tornar, què passarà? Els menystinguts socis hi pintaran res?
No ens farem els dignes aquí dient que ho faríem diferent. El cinisme és esgotador, fins i tot més que la mentida. Sí que ens atrevirem a suggerir que es deixi de parlar del Barça com d’una cosa diferent, com d’aquell tomàquet de Barbastre que té gust de tomàquet de veritat. No, el Barça és com tots, el que passa és que ara és pobre perquè el seu anterior president va excedir-se (acostuma a passar quan els diners no són teus) i va pagar a tothom més del que mereixia, fossin sòrdids experts en xarxes socials o jugadors calculadors que avui continuen cobrant una morterada. Resignats a acceptar palanca com a inevitable acte de fe, recordem almenys a l’actual gerència que queda poc creïble reclamar moderació en la despesa des d’un reservat del restaurant Via Veneto. O viatjant en massa i a cos de rei durant els desplaçaments.
En realitat, el jugador més honrat que ha passat pel Barça darrerament es diu Ferran Jutglà i l’home ha estat venut a un club belga.
La pandèmia ens farà millors. Sí, segur.c
La gran mentida: superada la pandèmia, el futbol es tornarà més racional