“No entra en els meus plans no sortir-me’n amb el càncer”
Joan Nani Roma (Folgueroles, 1972) té reservar el 14 de juny a l’agenda per tornar al quiròfan. Al Vall d’Hebron li reconstruiran la bufeta, afectada per un càncer diagnosticat al març. Una mica més prim –ha perdut 2 o 3 kg–, però amb el bon humor habitual, Roma rep La Vanguardia a casa seva, una masia del segle XVII al Lluçanès, amb vistes a Rasos de Peguera, la serra d’Ensija, Montserrat, la Mola, el Montseny i el Cabrerès, els seus companys els últims tres mesos.
Com es troba?
Bé, dins la situació. Això de la químio és més dur del que creia, però ja l’he passada. Fa dues setmanes vaig fer l’última de les sis sessions, durant nou setmanes. He pogut anar aguantant els cicles, ha estat molt dur, amb moments complicats. Et deixa una sensació desagradable, per la química dins el cos. Estàs fet una merda, tirat tot el dia al sofà... La primera químio me la vaig prendre com un “això no em podrà vèncer”, i sí, et venç. Espero no viure-ho mai més.
Ser esportista d’elit i en gran forma física ajuda a portar-ho? Sí, ajuda. Però com més aguantes, més benzina bona et posen, i ajuda més bé al tractament.
En quin moment del procés es troba?
M’han de fer la segona operació (demà); em reconstruiran la bufeta per netejar-ho tot. La primera intervenció va ser el 10 de març per treure el màxim de tumor. Just una setmana abans estava corrent un ral·li a Lorca.
Com va començar tot?
Vaig anar al metge pensant que tenia una pedra al ronyó. Al ral·li de Lorca, al març, vaig notar una punxada als ronyons, una cosa estranya que no m’havia passat mai. Vaig anar al metge, em van fer una ecografia a Vic, i em van veure un cos estrany a la bufeta. L’endemà, a la Dexeus, un TAC va confirmar que tenia un tumor. I l’endemà me’l treien. En tres dies em va caure el món a sobre.
Com s’ho va prendre?
Al principi no t’ho creus, és una paraula molt feixuga. Quan sents “tumor”, “càncer” fa por. De seguida els vaig preguntar si això m’enviaria a l’altre costat... Quan el metge, el doctor Ibarz de la Dexeus, em diu que està concentrat i que hi ha solució, ja ho veus diferent: jo m’ho he pres com si fos una lesió, més que com una malaltia. Com si fos un repte personal per guanyar la lesió.
Hi havia risc, però...
Era un tumor agressiu; la sort és que va néixer localitzat, si hagués estat desplaçat, l’hauríem vist més tard, i potser ja hauria estat escampat, amb metàstasi... Això ho hem descartat amb les proves. A més, la químio ha fet bona feina.
No havia notat res abans?
Em vaig fer molts retrets de per què no l’havia trobat, sobretot esportistes com nosaltres, que ens fem molts controls. La majoria de gent que té un tumor d’aquesta mena orina sang. Al Dakar vaig orinar una mica de sang, i a l’anterior... perquè amb tants impactes als ronyons fas una mica d’orina amb sang. Ho veia normal.
És bon pacient?
No, un desastre. Ho vull entendre tot, saber les coses, que m’ho expliquin… Soc molt pesat amb els metges. Els oncòlegs no estan habituats que els arribi el pallissa de torn apuntant a la llibreta. Miro les analítiques, pregunto per l’hematòcrit, l’hemoglobina... M’ajuda a entendre i a recuperar-me.
Després de l’operació, quant de temps necessitarà per recuperarse i tornar a l’activitat esportiva? És important no tenir gaire pressa. La sort és que és una part ràpida de recuperar. Després d’un mes de l’operació comences a funcionar. Espero fer-ho al juliol, però sempre hi ha possibilitats que surtin entrebancs. Si n’hi ha, no els tinc gaire por, els afrontaré.
Quan vol tornar a pilotar?
A principis d’octubre al ral·li del Marroc. I posar-me a entrenar, a poc a poc, des del juliol. Tinc la sort de tenir el CAR de Sant Cugat, l’entrenador, l’ajuda del doctor Quim Terricabras per supervisarme. Vull fer una bona estructura per arribar bé i tenir confiança.
Per tant, hi serà al Dakar 2023? I tant! A la vida és important tenir objectius.
Els metges ho veuen possible? Diuen que ho puc fer. Si tingués afectada una part vital, seria difícil tornar a l’alt nivell. Només he de recuperar-me físicament. D’aquí dos o tres mesos podria recuperar el to muscular perdut.
Li ha passat pel cap retirar-se? No, perquè no entra dins els meus plans que no me’n surti. Em plantejo només coses positives. L’esport m’ha ajudat a acceptar la realitat. Perdre un Dakar quan només queden dos dies de l’arribada és un pal, i això és igual: la realitat és aquesta, l’acceptes i te’n surts.
El càncer li ha canviat la perspectiva?
Veus més la prioritat de les coses. Te n’adones que el sol surt cada dia igual. Ara m’agafo les coses de manera diferent, amb més tranquil·litat. I valoro més quan estic bé. No havia estat mai en un hospital més de dos dies.
Ha pensat en la mort?
No, perquè no és una cosa que entri en els meus plans ara. La sort és que m’han dit que té solució.c
“M’he pres el càncer com si tingués una lesió més que no pas com una malaltia; és un repte”
“Vull córrer el ral·li del Marroc a l’octubre i, per descomptat, anar al Dakar 2023”