Celsa, especulació i xantatge
Durant una època el Deutsche Bank va ser un banc respectable. Nascut abans que existís un estat alemany, la seva denominació ja constituïa una manifestació de compromís amb el país. Es va comprometre a fons amb la industrialització d’Alemanya. Prestava a llarg termini als industrials, ja que els facilitava, estimulava i de vegades empenyia a créixer. Alemanya encara viu de la potent indústria de l’acer, la maquinària, l’automòbil i la química que les finances alemanyes van ajudar a construir.
Però als noranta, la creació d’un mercat financer europeu i la substitució del marc per l’euro van convèncer la direcció del Deutsche Bank que era l’hora d’imitar els anglosaxons, que retribuïen millor els seus accionistes i, sobretot, els seus directius. Calia trencar lligams amb la indústria i operar a curt, i buscar operacions més arriscades però més lucratives.
Dissortadament, el banc ha volgut anar més enllà que ningú. En primer lloc, ha assumit massa risc. El líder de la mutació, Josef Ackermann, va prometre als inversors un rendiment d’un 25%. Això només és possible amb la reducció del capital al mínim en relació al passiu, de manera que quan va esclatar la crisi financera del 2007, el capital del banc, el Tier 1, representava només un 1,47% del seu balanç. Entre altres coses, el banc s’havia exposat a fons en el finançament d’hipoteques porqueria. No només això. Una col·lecció notable de litigis i una desena de multes milionàries sobretot als EUA per comportaments delictius (rentat de diners, transaccions amb països objecte de sancions, evasió fiscal i pagament de suborns) posen de manifest que el benefici també es va buscar a base de violar la llei.
Malauradament, ara ens ha tocat rebre a nosaltres. Com és sabut, el Deutsche Bank, en companyia d’altres entitats financeres com CVC, Goldman Sachs o JP Morgan, van adquirir deute de Celsa als bancs que havien finançat l’expansió d’aquesta companyia siderúrgica. Van adquirir aproximadament un 50% del seu valor, perquè hi havia el risc que la companyia fos incapaç de pagar. Era, doncs, una operació especulativa en el bon sentit de la paraula: els compradors assumien un risc cert a canvi de la possibilitat d’obtenir una retribució extraordinària. Res a objectar.
Ara bé, el caràcter estratègic de Celsa i el caràcter excepcional de la crisi de la covid han portat els poders públics espanyols a assumir el rescat de Celsa mitjançant una injecció de 550 milions del contribuent per finançar el pla industrial d’una companyia que ha perdut diners durant la pandèmia, però que és viable. Com és habitual, posen com a condició que els creditors també participin del sacrifici. És una condició raonable, perquè el risc que van assumir, que era de mercat, deixa de ser-ho gràcies a la intervenció de diners públics. I és justa, perquè es dedicaran els diners públics a salvar llocs de treball i activitat industrial i no a retribuir una jugada especulativa dels fons creditors.c
És una condició raonable que els fons creditors participin del sacrifici del rescat