JOHNSON CONSUMA EL DESAFIAMENT A LA UE
Publica una llei per derogar acords del Brexit relatius al comerç amb l’Ulster
Boris Johnson va complir ahir la seva amenaça. El primer ministre britànic (a la imatge, en una granja a Hayle) va donar llum verda al projecte de llei que reescriu, en funció dels interessos del Regne Unit, el protocol signat amb la UE per a l’aplicació del Brexit a Irlanda del Nord. La UE va amenaçar amb represàlies judicials, cosa que podria portar a una guerra comercial.
En el llenguatge polític es diu “l’estratègia King Kong”, i consisteix a clavar-se cops al pit com un goril·la, bramar i proclamar les meravelles de l’imperi britànic i les injustícies dels acords del Brexit (que Londres va firmar voluntàriament fa quatre dies, com aquell qui diu), a fi d’empènyer la Unió Europea a renegociar-los fent concessions.
L’Administració Johnson va fer finalment ahir el que feia mesos que amenaçava. Va demanar a l’MI6 (servei d’intel·ligència) la millor trituradora de paper de gran capacitat, en què destrueix els documents amb noms d’agents o relatius a les barbaritats comeses a Àsia i l’Àfrica durant l’era colonial, i va introduirhi el protocol d’Irlanda del Nord, que és el capítol del Brexit que sempre l’ha incomodat més perquè el considera un atemptat a la sobirania nacional (és a dir, deixa l’Ulster al mercat únic i crea una frontera teòrica entre la província i la resta de la Gran Bretanya, amb duanes).
La polèmica legislació autoritza el govern britànic a incomplir unilateralment un tractat internacional (el del Brexit) i altera de manera radical les complexíssimes normes relatives al comerç amb l’Ulster, fruit de mesos de negociacions. Estableix que les empreses nord-irlandeses podran escollir entre les regulacions britàniques i de la UE a l’hora d’operar; fixa uns “carrils verds” per als productes originats a la resta de la Gran Bretanya amb destinació final a la província, exempts de qualsevol tipus de control, i d’altres de “vermells” per als que segueixin viatge a la República d’Irlanda, susceptibles de pagar tarifes i aranzels; alinea l’IVA i els ajuts estatals d’Irlanda del Nord amb els de la resta del país; i cancel·la la supremacia del Tribunal Europeu de Justícia per resoldre les disputes dient que seran dirimides per “jutges independents” (sense explicar quins).
La ministra britànica d’Exteriors Liz Truss, quan va presentar la llei a la Cambra dels Comuns va criticar la intransigència de la Unió Europea a l’hora de trobar solucions als afers pràctics que distorsionen el comerç amb l’Ulster i han creat problemes de subministraments, i va dir que l’objectiu és “protegir els acords del Divendres Sant, garantir l’estabilitat, assegurar la integritat territorial, protegir la supremacia dels nostres tribunals i assegurar-se que els nord-irlandesos no reben un tracte diferent de la resta de ciutadans del Regne Unit”. Però el vicepresident de la Comissió, Maros Sefcovic, va escriure en un tuit que l’acció de Londres “incrementa la desconfiança mútua i alimenta la incertesa”, mentre que un diplomàtic europeu va comentar que “la UE no d’estarà de braços plegats veient com Johnson anul·la un tractat internacional”.
El Brexit no ha estat mai una pel·lícula d’acció, sinó d’aquestes que abans es deien d’art i assaig, com les del mestre Antonioni, magistrals per als crítics i un grup selecte de fans, i lentíssimes (capaços d’adormir les ovelles) per a aficionats al cinema comuns i corrents. Va començar el 2016 amb el referèndum, i encara continua, sense final en perspectiva, amb un argument que tracta de fronteres, tarifes, denominacions d’origen i controls sanitaris. L’escena d’ahir és d’una gran sofisticació tècnica, en cinc dimensions, amb escenaris simultanis a Londres, Dublín, Belfast, Brussel·les i Washington.
Johnson, abans de declarar una guerra comercial o imposar tarifes (ja té elaborada una llista de productes anglesos emblemàtics per castigar), o d’emprendre accions legals, espera que la llei que es va presentar ahir sigui aprovada, un procés que pot durar fins a un any. I que mentres
Londres espera que la UE s’abstingui d’imposar sancions fins que els Comuns aprovin la legislació
La patronal britànica diu que és una pèssima idea, que enfonsarà encara més la feble economia del país
tant la Unió Europea negociï i faci més concessions que fins ara. El Govern compta que superi als Comuns la resistència dels “sospitosos habituals” (és a dir, els euròfils), i rebi el segell abans de l’estiu. Però el principal obstacle són els Lords, que poden bloquejar-la molt de temps.
El ministre irlandès d’Afers Exteriors, Simon Coveney, va censurar en els termes més durs la iniciativa de Johnson i va dir que el comportament unilateral no va enlloc i posa en perill la pau i l’estabilitat de l’illa, al contrari del que Londres diu que pretén aconseguir. I 52 dels 90 diputats de l’Assemblea de Stormont van expressar també l’oposició al projecte. El Sinn Féin va dir que “Londres ha subcontractat als unionistes les negociacions del Brexit”. La patronal britànica va advertir que incrementarà la inflació, reduirà la inversió estrangera i debilitar l’economia. El vicepresident de la Comissió Europea, Maros Sefcovic, va anunciar que la UE es planteja emprendre accions legals per “protegir el Mercat Únic dels riscos que el canvi suposa per a empreses i consumidors”.
Però si Johnson esperava que la mesura impulsés el DUP, partit majoritari dins de la comunitat protestant, a aixecar el seu bloqueig a la formació d’un govern a Belfast, es va emportar un desengany, perquè el líder del grup, Jeffrey Donaldson, no va trigar ni un minut a dir que prefereix esperar a veure com es tradueix tot, què hi ha de realitat en els canvis i què hi ha de ficció. Mentrestant, Downing Street, temorós de la influència del lobby irlandès als Estats Units, ha enviat un funcionari d’alt rang a Washington per persuadir Joe Biden que no condemni la llei.
Johnson, fidel a si mateix, va dir que “es tracta tan sols d’uns ajustos trivials”. Però en el fons és una expressió del nacionalisme anglès del seu govern i d’una picada d’ullet als euroescèptics perquè li donin suport. Més que amb la UE, el Brexit és una negociació entre les diferents faccions del Partit Conservador. I una pel·lícula molt lenta en què King Kong es dona cops al pit dalt del Big Ben.c