No votar o votar malament
La mecànica electoral francesa facilita que en una primera volta hi pugui haver una abstenció alta. Aquest és el consol dels que a hores d’ara intenten pair el 52% d’abstenció i reciclar-lo en amenaça apocalíptica de cara al partit de tornada. El 19 de juny serà un dia important per als francesos. Per als andalusos, també. La prova és que ja s’està treballant amb la coartada que l’onada de calor podria provocar un creixement insòlit de l’abstenció. En comptes d’analitzar les causes de la decadència de la representativitat dels partits i del descrèdit de la política (l’autodestrucció de Cs n’és l’exemple més sagnant), es busquen diagnòstics superficials que, jugant amb la geometria perversa dels sondejos, permetin mantenir la situació actual.
Interpretar les raons dels ciutadans per abstenir-se és un esport de risc. En alguns països ha degenerat en el deure, temerari i totalitari, del vot obligatori. Després ningú es pren la molèstia d’interpretar les raons d’aquest vot, potser perquè, com deia el periodista (i humorista) francès Philippe Bouvard: “La panacea cívica contra l’abstenció no rau de cap manera a convertir el vot en obligatori perquè aquesta mesura equivaldria a demanar-li l’opinió a gent que no en té”. Dubte: ¿Podria ser que els que voten acabin tenint menys criteri polític que els que s’abstenen?
Queda el recurs desesperat de repetir que, si t’abstens, no tens dret a queixar-te. Contra aquesta bajanada, desmentida per segles de realitats electorals, sempre convé repetir el que deia George Carlin, el comediant clàssic més imitat pels practicants del monologuisme (perdó, de l’stand up). En un dels seus espectacles, Carlin deia que els que no tenen dret a queixar-se són els que voten, perquè són ells els qui han contribuït a crear els problemes. Els que s’abstenen, en canvi, poden queixar-se tant com vulguin del desastre creat pels que sí que han votat.
A El món a RAC1, Jordi Basté entrevista Jaume Collboni, del PSC. Li pregunta pel rumor segons el qual Miquel Iceta podria ser el candidat a l’alcaldia de Barcelona apadrinat pel president Pedro Sánchez. Collboni, incòmode, s’escapoleix de la pregunta amb contorsions
Els que s’abstenen poden queixar-se tant com vulguin, deia George Carlin
de torero bomber. Per rematar-lo, Pablo Iglesias, que també participa en el programa, afirma que el candidat que tindria més possibilitats és Salvador Illa. Hi ha tradicions que no canvien. La perseverança del PSC a l’hora de dilapidar possibles victòries electorals a Barcelona s’està sofisticant gairebé tant com la capacitat de la franquícia Jurassic World per crear dinosaures virtuals que cada vegada fan menys por. Ara tenim dos possibles candidats que no volen ser-ne i un candidat que sí que vol, però que suscita un entusiasme entre els votants (del seu partit, s’entén) perfectament descriptible.