Política de rendes i pensions
Davant la reaparició de la inflació el Banc d’Espanya recomana insistentment una política de rendes. Les seves raons són d’envergadura. En la contenció de la inflació i en la seva reversió cap al 2%, les economies europees s’hi juguen molt. En conseqüència, el BCE actuarà deixant d’injectar liquiditat a l’economia i augmentant els tipus d’interès. Però no serà suficient perquè l’increment abrupte dels preus s’origina en pertorbacions d’oferta. Com que, a més, l’endeutament públic a Espanya no és una variable que pugui donar més de si, se segueix que l’impacte sobre les rendes és inevitable. Si els diferents sectors econòmics no ho reconeixen i pretenen neutralitzar l’efecte de la inflació, el resultat serà una acceleració de l’espiral inflacionària i una frustració generalitzada. El millor full de ruta és, doncs, acceptar i coordinar l’ajust de rendes, i això serà més fàcil, més raonable i més just si toca a tothom, encara que sempre és recomanable fer-ho tenint en compte la situació econòmica de cada persona afectada.
Les rendes inclouen salaris, beneficis i les dependents dels pressupostos públics, com salaris públics i pensions. Cadascuna d’aquestes categories presenta una problemàtica pròpia, però la de les pensions és particularment complexa. Em centro en aquesta.
Una pensió pública és un compromís de l’Estat a proveir uns ingressos anuals al seu receptor mentre visqui. Típicament, el nivell concret estarà lligat a contribucions fetes durant la vida laboral. Hi ha modalitats diverses: els pagaments públics poden ser en termes estrictament nominals o poden ser reals, és a dir, indexats pel nivell de preus i per tant immunitzats contra la inflació. Aquesta és la més freqüent. Però se’n podrien concebre d’altres. Per exemple, pensions que milloressin en termes reals si la productivitat de l’economia augmenta. En tot cas, en un Estat democràtic madur el compromís públic ha de ser ferm i creïble. És aquesta consideració, potent, la que porta veus solvents a qüestionar l’aplicació de la política de rendes a les pensions i, com que les pensions espanyoles, ara i aquí, són de la modalitat indexada, a insistir en el fet que cal una actualització que neutralitzi la inflació.
És un dilema insoluble? Penso que podríem intentar gestionar-lo apel·lant a la dimensió temporal. El control de la inflació, una malaltia que si no es talla d’arrel esdevindrà molt greu, no es pot posposar. En canvi, el compromís de l’Estat amb el pensionista és compatible amb oscil·lacions suaus però que generin, en el temps, la mitjana esperada que correspon. Suposeu que la inflació anticipada en un any determinat fos del 5% i que poguéssim confiar que amb una política de rendes que les augmentés només un 3% aniríem l’any següent al 2%, el nivell d’inflació controlada que, de mitjana, recomana el BCE. En aquest cas, detalls a banda, és plausible que ens poguéssim permetre durant dos anys augmentar les pensions un 3% i recuperar així el que s’ha perdut el primer any.
Faig notar que només suggereixo que es pot compatibilitzar la lluita contra la inflació i el compromís pres amb el pensionista. Com puguin evolucionar els altres components de les rendes dependrà de si es recupera també la productivitat de l’economia. Al final, sempre és la productivitat.c
Es pot compatibilitzar la lluita contra la inflació i el compromís pres amb el pensionista