Advocats de cinema
Potser perquè bona part dels polítics són llicenciats en Dret, els togats no solen gaudir de la millor reputació. Així, quan es vol compadir algú, es diu que ha caigut en mans d’advocats amb la mateixa entonació fúnebre amb què es parlaria de qui hagués caigut en mans de caníbals.
És injust, però ve de lluny i la literatura no hi ha ajudat gaire. Perquè una obra de ficció resulti digerible, l’advocat enredaire i corrupte i el jutge venal formen un tàndem imbatible. Professionals decents –com la majoria–, aquests que no formen una casta de xarlatans rapaços; homes i dones de consciència severa, que tenen fe en la seva professió i senten la seva necessitat social, sembla que brindin poques emocions a la ficció.
Shakespeare, a Enric VI , ja planteja un pla de govern per al rei que té una mesura estrella: “El primer que farem, matar tots els advocats”. La frase lapidària la pronuncia Dick el Carnisser, un demagog corrupte que promou la tirania i veu en els advocats un obstacle per al despotisme. Encara que la citació hagi fet fortuna en sentit denigrant, no deixa de ser, al capdavall, una lloança subtil a les virtuts de l’ofici, cosa que els qui l’esmenten insisteixen a oblidar.
Després, inspirats per ximpleries rousseaunianes o pel refranyer, i creient que tot monopoli d’una activitat era una ofensa a la llibertat, la Revolució Francesa va abolir l’advocacia, permetent als litigants comparèixer per si mateixos davant els jutges o escollir com a defensor qualsevol persona de la seva confiança. El pensament il·lustrat i el mateix Robespierre (també advocat) consideraven l’advocacia un càncer reaccionari que calia extirpar, la qual cosa no deixa de produir un cert neguit.
La conseqüència del disbarat va ser que les sales judicials es van convertir en el feu d’una “horde avide et crapuleuse de soi-disant défenseurs”, individus de llengua fàcil i consciència encara més fàcil que van provocar el restabliment urgent de les antigues regles.
També els revolucionaris comunistes, que es consideraven hereus dels jacobins, van optar per la supressió dels advocats.
El règim soviètic hongarès de Béla Kun va tancar els tribunals i va transformar els defensors en mestres elementals amb una retribució exigua. La mesura va durar el que va durar i, sens dubte, no consta que ocasionés la més mínima millora ni en l’educació ni en la justícia hongareses.
A Rússia, com és costum, les coses van ser pitjors. Lenin (un altre advocat) en va promoure la classificació com a “persones sense ocupació determinada”, obligats a les tasques més dures i obsequiats amb la cartilla de racionament destinada als paràsits. Després els va convertir en funcionaris, amb els resultats per tots coneguts. En els processos de Moscou dels anys trenta, els advocats demanaven per als seus patrocinats penes més greus que la fiscalia de l’assassí Vixinski.
Encara que és veritat que, mentrestant, a Alemanya, els advocats participaven amb entusiasme en la desjudaïtzació de la professió i corrien a cosir l’esvàstica a les togues i a efectuar la salutació nazi als tribunals, patriòticament indignats quan la fiscalia no exigia la pena de mort per als seus defensats. Com comprendreu, això no va contribuir a millorar la reputació del gremi.
Afortunadament, el cinema ha tractat millor aquest ofici baquetejat per la història. Atticus Finch a Matar un rossinyol, per descomptat; o el James Stewart d’Anatomia d’un assassinat, quan Lee Remick carrega de tensió sexual una sala de justícia amb la sola menció a les seves calces i aquest advocat aficionat al jazz encaixa amb sa escepticisme les misèries de la condició humana; Charles Laughton a Testimoni de càrrec; el sempre eficaç Tom Cruise a Alguns homes bons, Jessica Lange a La capsa de música i el digne i crepuscular Paul Newman de Veredicte final.
Gent que fa bo allò que va deixar dit Ross McDonald sobre un dels nostres col·legues: “Tenia tot el que fa falta per ser un advocat de primera: honestedat, imaginació, curiositat i amor al proïsme. Vint anys d’exercici l’havien deixat incorrupte i pobre”.
Qualsevol advocat que senti al rostre les ràfegues fredes de l’edat (com és el cas) i es dirigeixi, com ens dirigim tots, al silenci i l’oblit, farà bé de pensar que l’únic que valia la pena era estar a l’altura d’aquella definició i aquelles pel·lícules, i resar per haver-ho aconseguit alguna vegada.c
Afortunadament, el cinema ha tractat millor aquest ofici baquetejat per la història