Versallesques (III)

Quan cap a la fi de la Segona Guerra Mundial les analogies amb el tractat de Versalles es van convertir en un camp de batalla, es lluitava per la identificació de l’error que calia evitar repetir. Com hem vist en entregues anteriors, el mateix any de la firma del tractat, John Maynard Keynes va publicar Les conseqüències econòmiques de la

pau (1919), on el descrivia com una “pau cartaginesa” que cometia l’error de voler afeblir excessivament Alemanya. I a La pau cartaginesa o les conseqüències econòmiques del sr. Keynes, escrit després de la desfeta francesa del 1942 i publicat pòstumament el 1946, Étienne Mantoux argumentava que no havia estat una pau cartaginesa i que l’error radicava en els efectes de la creença que ho havia estat, que havia afavorit l’incompliment de les seves clàusules. En el pròleg a la traducció francesa, on el The

carthaginian peace del títol en anglès havia deixat significativament el lloc a La paix calomnié, Raymond Aron remarcava que aquest llibre s’ocupava d’una crítica del passat però havia estat escrit des de la preocupació per al futur. Però la situació no era la mateixa quan es va escriure que quan es va publicar. El futur s’acostava. Des que el 1944 la victòria dels aliats estava cantada, l’expressió “pau cartaginesa”, que en la ploma de Keynes sonava com un retret i en la de Mantoux com una calúmnia, va començar a circular, associada a la proposta per a la postguerra que el secretari del Tresor dels EUA Henry Morgenthau havia elaborat per al president F.D. Roosevelt, com un imperatiu.

Per Morgenthau, l’error de Versalles no era que hagués estat una pau cartaginesa (Keynes), ni que, a pesar de no haver-ho estat, s’hagués assumit que ho era (Mantoux), sinó que ho havia de ser i no ho havia estat. I, al seu parer, havia arribat l’hora de fer el que llavors no s’havia fet. D’acord amb aquesta anàlisi, que ell mateix va exposar al llibre Alemanya

és el nostre problema (1945), el pla Morgenthau proposava acabar amb el poder d’Alemanya fragmentant el seu territori, destruint-ne indústria i convertint-la en un país de pagesos i pastors. Finalment, aquest pla va ser abandonat i substituït, ja durant la presidència de Truman, pel famós pla Marshall, que apuntava en direcció contrària, cap a la cooperació i la reconstrucció econòmica. Sens dubte la història, no només d’Alemanya, sinó de tot Europa, hauria estat diferent si el pla Morgenthau s’hagués implementat. Aquesta possibilitat no realitzada, que ha alimentat la fantasia d’alguns novel·listes alemanys i dels afeccionats a la història contrafactual, també ha tingut i encara té un paper en la història de les lliçons històriques de Versalles. Entre altres coses, perquè la lliçó d’aquest tractat interpretada a la manera keynesiana va ser usada per justificar l’abandonament del pla Morgenthau. Des d’aleshores sempre apareix una referència al pla Marshall quan s’argumenta amb analogies versallesques.

El pla Morgenthau proposava convertir Alemanya en un país de pagesos i pastors