Bona nit, estimats ‘almudenos’
“Bona nit, estimats almudenos”. Tot i que entre el públic hi havia Miguel Ríos –i Baltasar Garzón, i l’escriptor Sergio Ramírez, i el ministre de la Presidència, Félix Bolaños, i una infinitat d’amics i lectors del club dels almudenos que omplien el Teatro Español de Madrid–, qui va pronunciar les paraules des de l’escenari era un Joaquín Sabina fràgil i emocionat. “Bona nit, estimats almudenos, com ella ens anomenava a tota la confraria i es petava de riure”, va recordar sobre Almudena Grandes, morta als 61 anys al novembre, i ahir, després d’una infinitat de polèmiques, nomenada filla predilecta del Madrid que va retratar sempre.
Va ser una cerimònia sòbria al principal escenari de l’Ajuntament però, això sí, sense l’alcalde ni la vicealcaldessa, que van esgrimir problemes d’agenda, tot i que Martínez-Almeida va provocar un incendi al gener quan va afirmar que l’autora de Las edades de Lulú no mereixia ser filla predilecta i que va donar suport a la distinció perquè ho exigien els carmenistes escindits de Més Madrid per aprovar el seu pressupost. Ahir era en una llotja la delegada de Cultura de l’Ajuntament, Andrea Levy, i el nomenament el va lliurar el president del ple municipal al vidu de Grandes, el poeta i director de l’Institut Cervantes, Luis García Montero, i als seus tres fills.
Va ser un acte ple d’amor per Almudena i d’amor per les paraules. Com si fos una alumna avantatjada de Wittgenstein, la veu de Grandes va recordar a l’inici de la cerimònia que “el llenguatge és l’expressió del pensament: només existeix el que podem dir, i només podem pensar el que podem dir; el que no podem dir amb paraules no existeix”. I ahir a la nit de paraules no en van faltar, com les de García Montero, que va llegir un poema d’amor a Almudena i que, juntament amb la pianista Rosa Torres-Pardo, va posar lletra al fandango de les Goyesques de Granados, el Fandango de Lavapiés. “Almudena era molt aficionada a la música, però no cantava bé. Quan Sabina treia la guitarra i ens posàvem a cantar, arribava un moment que, enmig d’una ranxera, Ángel González prohibia a Almudena i a Chus Visor que continuessin cantant”, va recordar amb humor. També va evocar com van acabar tenint gat: els seus fills en van trobar un i, preveient que el rebutjaria, el van batejar com a Negrín. Es va quedar a casa. Blanca Portillo va llegir textos de Grandes, i l’escriptora Marta Sanz va analitzar el Madrid d’Almudena. Sabina va acabar com exigia la narració: “Vostès no saben per què sempre vaig amb barret? Perquè esperava per treure-me’l en honor a Almudena Grandes”. Se’l va treure enmig d’un aplaudiment estrepitós.c