Escriure, un acte de llibertat
“Contra la força de les paraules, contra el poder de la poesia i el saber dels vostres morts, ningú no hi podrà fer res”. Així tancava el seu parlamentAntòniaVicens(Santanyí, 1941) en rebre el 54è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al Palau de la Música Catalana.
L’acte, amb presència dels presidents de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès, i del Govern de les Illes Balears, Francina Armengol; la presidenta del ParlamentdeCatalunya,LauraBorràs,i els expresidents José Montilla i Artur Mas, havia començat amb un espectacle en què Anna Serra, Caterina Tugores i Esther López representaven escenes inspirades enlavidadeVicenssotaladirecció d’Israel Solà (La Calòrica). “El primer que em van ensenyar va ser a tenir la boca closa. Després, vingueren les pregàries. Paraules roents, precioses, plenes de sons i de formes”, deien a l’inici, fins que reciten com “la vida em va començar a caure a trossos i vaig creure que els versos eren el millor recipient per agafar-los”. I recorden com “ja havia decidit que escriure fos un acte de llibertat, potser l’únic possible”. Reflexions sobre la llengua, la vida entre familiar i quotidiana s’estenen en escenes amb músiques i vídeos. “Com que no ho entenc, seguesc escrivint”, acaba l’espectacle.
Alaglossa,l’escriptoriexperten l’homenatjada Sebastià Portell explicaque“AntòniaVicensvacomençar a escriure abans de saber escriure”. Portell recorda els seus primers llibres, l’escàndol, diu, que una noia jove quasi inèdita guanyés l’any 1967 el premi Sant
Jordi amb 39º a l’ombra, amb què denuncia la massificació del turisme i l’explotació laboral a Mallorca, així com a la resta de la seva obra denuncia les corrupteles i les situacions injustes, i com una autora feta a la narrativa cau en una febrada poètica. Des del 2009 la poesia és el seu principal àmbit literari, de Lovely (Moll, 2009) a Pare què fem amb la mare morta (LaBreu, 2021).
El president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich, va recordar que el premi és “un exemple de què vol dir l’escriptura com a compromís cívic i cultural”, amb una llista de guardonats representativa del país malgrat el biaix de gènere que ell mateix va lamentar –demanava, de fet, una mena de discriminació positiva–, amb només vuit dones entre els 54 premiats. El president d’Òmniumtambévafer“unacrida aarticularunaestratègiaendefensa de la llengua catalana i d’enfortiment del seu ús social”, apel·lant a la societat civil i als “partits que representen el catalanisme històric”, sense oblidar que “l’única política lingüística amb possibilitat d’èxit és la que abordi amb garantia el benestar material”.
L’escriptora, en l’agraïment, va dir una narració en què se situa “a nit closa, al port de Barcelona, quantotcalla.Llavorsunaenorme fullatrinxal’horitzó,iapareixenel vermell i el groc exuberant de l’aurora, i de lluny, gavines i una taca blanca, pot ser una ànima perduda?”. La taca s’apropa i esdevé un llagut on viatgen, entre d’altres, Ramon Llull, Ausiàs Marc, Isabel de Villena, Jacint Verdaguer, Dolors Monserdà, Carles Riba, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Blai Bonet... “Són multitud, segles d’història i de compromís narrant les gestes d’aquest poble”. Baules, comVicens,enunllargcamí.c
Antònia Vicens va rebre el 54è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al Palau de la Música