Alex Katz, el retrat en l’època de l’art icònic
El museu Thyssen dedica una retrospectiva a una de les principals figures de l’art dels EUA al segle XX
Katz, de 94 anys, es va mostrar en plena forma en la presentació de la mostra a Madrid
“La seva pintura és una afirmació de la vida, està feta perquè gaudim d’ella i del món”
Imagineu-vos que voleu organitzar una exposició sobre la pintura de Tiziano i que el mateix Tiziano us digués: tal quadre hauria de penjar-lo 15 centímetres més a l’esquerra”, diu somrient Guillermo Solana, director del museu Thyssen de Madrid, per descriure l’experiència que han viscut amb la seva nova exposició, per a la qual han tingut, assegura, “línia directa amb Déu”. I Déu és Alex Katz (Nova York, 1927), una de les principals figures de l’art dels Estats Units del segle XX, a qui sorprèn veure caminant pel museu en excel·lent forma als 94 anys per contemplar la seva primera retrospectiva a Espanya, després de la qual té previst visitar la Biennal d’Art de Venècia.
Uns quadres figuratius d’enorme format que haurien d’haver-se vist el 2020 a Madrid, però la pandèmia ho va impedir, i als quals l’actual escalada de preus dels transports ha posat en perill. Finalment, i amb el patrocini del mateix artista per traslladar alguna de les obres, la mostra ha arribat i els seus paisatges immersius, les seves escenes socials, especialment de festes novaiorqueses amb els seus amics, i sobretot els enormes rostres, especialment el de la seva dona, Ada del Moro, a qui ha pintat una vegada i una altra des que es van conèixer el 1958, es veuran fins a l’11 de setembre.
Són només 35 quadres de gran format i cinc estudis, però com comprovaran els visitants, a les parets no hi cap res més atesa la mida de les obres. Una és la magnètica Vivien, en què el pintor retrata la seva nora, i ha estat adquirida per Borja i Blanca Thyssen. S’exhibirà al museu en dipòsit després de la mostra.
“L’exposició és un tour de force, pretén explicar una carrera de més de setanta anys en 40 obres penjades en ordre cronològic”, explica Solana, que també és el comissari de la mostra i que recorda que van anar a l’estudi de Katz i ell va ser generós i els va ajudar a rastrejar prestadors i triar fins i tot alguna peça.
Solana explica que el desenvolupament de la pintura de Katz, que se situa en el retorn a la figuració després de l’expressionisme abstracte, “és relativament homogeni entre el 1957 i el 1986”. Primer pinta paisatges, als quals tornarà molt més tard, i després comença a experimentar amb la figura, però, remarca, “quan arrela la idea que s’ha de concentrar en el retrat és el 1957, poc abans de conèixer l’Ada. L’abstracció s’està esgotant i el retrat és tornar a la realitat i alhora connectar amb l’icònic. Als mitjans de masses la imatge és simple, directa, té gran impacte, i això ho pot tenir un retrat millor que un altre tipus de quadre. Warhol, una mica posterior a Katz, també irromp amb retrats, amb Marilyn, Jackie, Liz Taylor, que són icones. Katz efectua close
ups que engrandeixen la imatge terriblement, la fan aclaparadora, com les tanques publicitàries. I ja no ha abandonat mai el desig de gran escala. Diu que la gran pintura europea és de gran format, els venecians, Tintoretto, Veronese, els francesos del XIX, David, Delacroix”.
I destaca que “hi ha dues característiques de Katz que per a mi són molt clares. D’una banda, l’afirmació de la vida, viu en l’aquí i ara i la seva pintura està feta perquè gaudim d’ella i de la vida. I després és un home enormement
cool, distant, a qui li agrada controlar-ho tot, no deixar-se portar ni per rampells ni per retòrica, és directe, sec, les coses són així. Li encanta la música jazz i la poesia novaiorquesa, com ho és la seva cultura. Hi ha quadres seus que recorden Woody Allen, són dos tipus de l’elit bohèmia novaiorquesa que comparteixen moltes coses, un món que queda ara remot”.
Un creador que, diu Solana, quan fa seixanta anys i li fan una retrospectiva al Whitney decideix introduir a la seva obra un nou gènere, el paisatge ambiental, quadres de paisatge que tenen tanta amplada que l’espectador se sent dins del quadre. Paisatges que, conclou, tornen una mica a l’abstracció, però sense deixar mai els retrats monumentals: “Ell diu de vegades que la seva gran idea va ser veure que la figuració havia d’apropiar-se de l’energia del quadre de gran escala que havien pintat els expressionistes abstractes, d’aquella potència i aquell caràcter heroic de Pollock, Kline, Kooning. La figuració no havia de fer cosetes, sinó posar-se a l’altura d’això”.c