El genuí descobridor del Watergate
El vigilant Frank Wills va sorprendre els lladres que treballaven per a Nixon
El seu paper s’ha considerat menor, i la història l’ignora. Però la seva intervenció va ser essencial. Si no, potser l’escàndol no hauria esclatat. O no tindria el nom pel qual el coneixem. Ell va ser realment qui va destapar el cas.
Passaven 30 minuts de la mitjanit del 17 de juny del 1972, divendres farà 50 anys, quan Frank Wills va notar una cosa estranya mentre feia la ronda de vigilant a l’hotel i edifici d’oficines Watergate de Washington. En una de les portes de l’estacionament, Wills va veure un tros de cinta adhesiva que bloquejava el pany. Sense donar-li gaires voltes, va retirar la cinta i va sortir a comprar menjar al restaurant Howard Johnson’s de davant. Però quan va tornar va veure que algú havia tornat a enganxar l’adhesiu. Llavors va sospitar un possible robatori, i va trucar a la policia. Els agents que eren a la zona i van anar al lloc anaven de paisà. I va ser un cop de sort, perquè així el còmplice que vigilava l’entrada, just al peu del Howard Johnson’s, no va reaccionar per avisar els pispes. I els policies els van enxampar in fraganti quan intentaven instal·lar micros i emportarse un munt de documents del quarter general del Comitè Nacional Demòcrata, a la suite 600 del complex. Eren cinc, incloent-hi un antic expert en escoltes de la CIA que treballava en la campanya de reelecció de Nixon. Els lladres portaven guants quirúrgics, walkie-talkies i 2.300 dòlars en bitllets de 100.
El robatori era la punta de l’iceberg d’una àmplia operació d’espionatge polític i joc brut electoral que, al cap de dos anys d’investigacions periodístiques i del Congrés, va conduir a la dimissió del president Richard Nixon. Res no va tornar a ser el mateix als Estats Units. Malgrat que els ressorts de la democràcia van funcionar, els ciutadans van perdre la fe en els polítics, i de moment no l’han recuperat.
Però, després del robatori al Watergate, Nixon es va mantenir estalvi durant cert temps; d’entrada, prou per guanyar les presidencials celebrades cinc mesos després. Va ser, això sí, una victòria amb males arts. Els subordinats del líder van falsificar cartes de candidats a les primàries demòcrates, van fer seguiments als seus familiars per confeccionar expedients de les seves vides personals; van confiscar arxius confidencials de campanya; van contractar provocadors per rebentar reunions polítiques... Amb una carta falsa a la premsa, Nixon va treure del mig el candidat demòcrata que més temia, Edmund Muskie.
Però després de les eleccions tot es va anar enfonsant. El descobriment d’escoltes telefòniques a periodistes i, sobretot, dels enregistraments de converses que Nixon havia estat fent al despatx oval i a la resta de les seves oficines van deixar al descobert els seus tripijocs, el seu intent d’encobrir el robatori al Watergate i la seva mentida quan va negar que n’estigués al corrent.
Abans i després de la dimissió del president es van celebrar els judicis del cas. De 69 funcionaris, assessors i agents o exagents de l’FBI i la CIA acusats de conspiració, robatori, escoltes il·legals, obstrucció i perjuri, 48 van ser condemnats a penes majoritàriament de mesos de presó. Nixon va continuar proclamant la seva innocència. I el seu successor, Gerald Ford, el va indultar i li va evitar l’enjudiciament.
A la llarga, els còmplices de Nixon van recuperar les seves carreres, i molts van triomfar amb llibres relacionats amb l’escàndol. No va ser el cas de Frank Wills, que amb 24 anys no va veure gaire millorada la seva vida de vigilant de nit per 80 dòlars a la setmana. Després d’uns quants dies de fama com a “heroi nacional”, tot el que va rebre per la seva intervenció al Watergate van ser algunes invitacions a fer petits
Wills va ser el primer heroi del Watergate, però la seva vida va empitjorar mentre els malvats es recuperaven folgadament
discursos per 200 dòlars en vigílies de l’aniversari del cas i un ínfim paper a la pel·lícula Tots els homes del president (1976), on s’interpreta a ell mateix durant onze segons. Però, després de renunciar al lloc de vigilant perquè se li va negar un augment de sou, no trobava feina. Estava convençut que el rebutjaven a Washington. “No sé si els diuen que no em contractin o tenen por de contractar-me”, va dir.
A finals dels setanta va tornar a Geòrgia amb la seva mare. El 1983 el van detenir per haver robat unes sabatilles de 12 dòlars. Va negar l’acusació. Va dir que les havia amagat com a regal a un amic. A ell no el van indultar. Va ser condemnat a un any de presó. La resta de la vida la va passar en la pobresa. Va morir d’un tumor cerebral el 27 de setembre del 2000, en un hospital d’Augusta, Geòrgia. Tenia 52 anys.●