Fradera (Stravinski)
Ens estimem més els venedors de miralls que els investigadors de nous camins?
Divendres passat, a la Complutense de Madrid, ens vam trobar una colla de catalans i madrilenys (molts d’ells doctors en Història), entorn d’una figura indiscutible, Josep M. Fradera: el més internacional dels nostres historiadors (publica part de la seva obra en anglès). Un veritable savi, autor d’una muntanya de llibres, reconegut per les principals facultats d’història del món anglosaxó. Un dels gegants culturals del país.
Fradera (a qui jo encara identifico amb el sobrenom de Stravinski, amb el qual es va popularitzar com a dirigent estudiantil a l’Autònoma, quan estudiàvem) acaba de fer els 70 anys i es jubila. Formalment: és impossible que deixi d’investigar. Amb el concepte “nació imperial” va revolucionar els estudis d’història, que abans d’ell separaven els imperis (situant-los a l’antic règim) de les nacions liberals. Fradera ha demostrat que les possessions imperials van tenir un paper central en la història de les nacions liberals i van determinar-ne l’experiència de la modernitat. Aquesta aportació obliga a revisar molts tòpics sobre la formació de la nació espanyola i dels nacionalismes interns com el català. Fradera no ha estudiat només la dimensió imperial (Cuba, Filipines) de la naixent nació del XIX sinó també l’evolució nacional dels imperis britànic, francès i nord-americà. Els seus treballs tenen dimensió universal.
L’homenatge a la Complutense va ser tan sobri com apassionant. Organitzat pel catedràtic Juan Francisco Fuentes, que va demostrar ser tan virtuós de la ironia com de la història, va comptar amb la presència d’un altre savi, José Álvarez Junco, que ha explicat la dolorosa cristal·lització de la màtria espanyola, i del brillant professor José Antonio Sánchez Román. Tots tres van glossar el treball rigorós i l’ambició intel·lectual de Josep M. Fradera: la seva capacitat de relligar l’estudi de les mercaderies, la fiscalitat i la legislació constitucional en la configuració de les colònies i, paral·lelament, en el desplegament de l’Estat nació modern. Tot seguit, Fradera va regalar-nos una lliçó impressionant sobre els historiadors que havien emmarcat la seva recerca: dels clàssics John Elliott i Christopher Bayly, al lluminós argentí Carlos Sempat, que li va fer entendre la baixada de la població indígena en el context de la mineria extractiva i el comerç amb la metròpoli.
L’elegància de Fradera va quedar gravada en l’aigua, com els versos del poeta, en el moment en què va explicar que el llibre de Josep Fontana sobre la fallida de la monarquia absoluta havia determinat la seva vocació (el gran Fontana reclamava submissió, cosa que Fradera no podia concedir-li). Quan et fan un homenatge, és fàcil ser egocèntric. Fradera va preferir parlar dels grans llibres que li han il·luminat el camí. Chapeau!
És fantàstic que a Madrid homenatgin Fradera. Sorprèn el silenci de les universitats catalanes. Ens estimem més els venedors de miralls? Ens disgusten els investigadors de nous camins?