L’ambició rossa

La reina Elisabet II no sent un especial afecte per Boris Johnson, que, encara que es va formar a les elegants aules d’Eton, sembla haver sortit de la tribu de Monty Python. Ella ha conegut catorze primers ministres, amb qui ha mantingut 3.500 audiències. Per a una reina que ha pogut conversar amb Winston Churchill, Alec Douglas-Home o Tony Blair, haver de tractar amb Johnson no deu ser fàcil. El seu sentit de l’humor desbordant, sovint groller i cínic, no és del gust de la monarca. Encara recorda aquella vegada que va dir que la reina va arribar a estimar la Commonwealth perquè li proporcionava una multitud de negrets que agitaven la bandera britànica. Però, sobretot, el que no ha pogut pair és que al cap de poques hores que morís el seu espòs, el príncep Felip d’Edimburg, fa just un any, celebrés una de les seves festes

Johnson intenta recuperar popularitat amb un nou desafiament a la UE

de vi i roses al pati del darrere de la seva residència, al marge de tot confinament, cosa que li ha estat a punt d’arruïnar la carrera.

Johnson té un do especial per recuperar-se del ridícul, una cosa que fa amb més freqüència del que es recomana a qualsevol polític. Fins i tot ha estat a punt de morir a causa de la covid, en bona part per la mala praxi que va intentar implantar al país i que va acabar rectificant. Però al personatge li importa poc canviar de parella, de política o de col·laboradors. Va ser acomiadat de The Times per inventar-se una citació i no li va importar ser l’impulsor del Brexit després d’haver escrit un article a favor de la unió quan era corresponsal a Brussel·les de The Daily Telegraph. L’última ocurrència, després del vot de censura que li va formular el seu propi partit, ha estat reformar unilateralment el protocol d’Irlanda del Nord firmat amb la UE de pròpia mà. La penúltima bogeria ha estat deportar immigrants a Ruanda, la qual cosa ha estat denunciada per l’Acnur per establir un precedent catastròfic.

L’han anomenat “el Trump britànic” o ha compartit l’epítet de “l’ambició rossa” amb Madonna. Johnson és un tipus hàbil i sense escrúpols, capaç de sortir de les pitjors situacions. Però li queden poques bales. El desafiament a la UE pot acabar sent un tret al peu, que el situa al final de l’escapada i coixejant.