Canvi de rasant
Fa pocs dies Batlle i Roig, el primer despatx d’arquitectura de Barcelona, va celebrar a l’antiga fàbrica de la Mercedes el 40è aniversari. Els van acompanyar més de 1.500 convidats, col·legues arquitectes, promotors i algunes autoritats –sorprenents problemes d’agenda van excusar l’assistència del president de la Generalitat, del conseller i de l’alcaldessa Colau–. El cas és que la festa va certificar el canvi de rasant emocional que sentim tants i tants barcelonins. Molts estem cansats de tant de somiqueig i lament justificatiu, de la cultura crònica del greuge comparatiu respecte a Madrid o, encara més grotesc, de la comparació delirant amb Màlaga, per molt bon alcalde que tingui. Empresaris, professionals liberals, comerciants i restauradors reclamem ambició, ordre i progrés. En l’ambient es respira competitivitat, ganes d’impulsar nous projectes, de crear riquesa i llocs de treball. A la mateixa festa, vaig tenir ocasió de felicitar un altre gran despatx professional, RCR Arquitectes, premi Pritzker d’arquitectura i que, entre tants i tants projectes impressionants, acaba d’inaugurar el nou celler del grup Peralada, de la família Suquer, impressionant tant per la monumentalitat com per la discreta integració en el paisatge.
Com si es tractés de recuperar el temps perdut, el país reclama activitat econòmica, luxe i alegria, i celebra com a èxits propis que les autoritats hagin aconseguit que la Copa de l’Amèrica se celebri a Barcelona, que el Primavera Sound, el Sónar o les últimes estrenes al Liceu vessin de públic i aplaudiments. També, que novament liderem la creació de start-ups a Espanya.
I això que els nuvolots que planen sobre els nostres caps són francament espantadors: inflació desbocada, sobreendeutament i caïnisme institucional, problemes de proveïment i guerra civil entre europeus a menys de 2.500 quilòmetres de casa. Tampoc el panorama polític intern no sembla que hagi sabut captar aquest nou élan vital ciutadà, aquestes ganes irrefrenables de tirar endavant, com si es tractés de tornar a reviure uns feliços anys vint. Ancorat en els errors propis del 2017, i incapaç de revisar-los críticament de manera definitiva, el centredreta català sembla decidit a romandre confortablement instal·lat en una agenda revolucionària immadura, que com més temps passi més avergonyirà propis i estranys. Tampoc la dreta espanyola no sembla que sàpiga retrobar el bitllet de retorn al centre, segurament el que la faria tornar més ràpidament a la Moncloa. Els socialistes, per la seva banda, competeixen amb els liles per una agenda extraterrestre, vinculada a petits grans temes moralistes, on la societat sembla molt més madura que els mateixos partits: que si l’erradicació de la prostitució, que si l’ampliació del dret a l’avortament a les nenes adolescents o que si el canvi de gènere, variant postmoderna de la discussió escolàstica sobre el sexe dels àngels.
Per això ara més que mai apressa tenir un govern que sintonitzi amb les necessitats reals de la societat a la qual diu voler servir. El refinançament reeixit del deute de siderúrgiques com ara Celsa és un examen de primera magnitud per acreditar el compromís amb la reindustrialització d’Espanya, i en especial de Catalunya, combinant el suport a una empresa familiar nítidament industrial amb un no menys clar missatge de seguretat jurídica per a inversors i creditors. El lideratge col·laboratiu de Barcelona amb el seu arc metropolità és una urgència per al gairebé mig milió de ciutadans que cada dia pateixen les ocurrències municipals amb els seus intents de pacificar el trànsit. La correcció del despropòsit en què la Generalitat i el ministeri ens han posat amb la seva mala gestió sobre l’AP-7 també clama al cel, per la factura en temps, contaminació i sinistralitat. Finalment, fer dels fons Next Generation una veritable oportunitat per reprendre el camí de la convergència amb la competitivitat és una exigència moral i econòmica. Dit això, seria imperdonable dedicar-nos simplement a engrossir el deute públic subsidiant allò que sabem que ja forma part del món d’ahir.
Talent, tecnologia i tolerància són les claus de l’èxit dels territoris intel·ligents al món. Com ho són bons governs que acompanyen empresaris i universitats en el camí de la modernització i la confiança. La societat civil ho té clar. Ho tenen clar els nostres polítics?c
Com si es tractés de recuperar el temps perdut, el país reclama activitat econòmica, luxe i alegria