Riazor, el teatre de les tragèdies
L’estadi de Riazor, a A Coruña, és malenconiós i és al costat de l’Atlàntic, que és un mar oceà i amb mala llet. A èpoques el Dépor és un club modest, de segona fila i l’ase dels cops; a èpoques el Dépor és rumbós, carioca i esbojarrat, i les seves estrelles són eternes, des del bruixot d’Amancio Amaro fins als Fran, Bebeto o Rivaldo.
A Espanya hi ha pocs estadis que hagin patit tantes llàgrimes i enrabiades com Riazor, escenari, malgrat tot, de drames futbolístics inesborrables, d’aquells que forgen caràcter i eduquen el jovent. Allà, un 14 de maig del 1994 el Deportivo va deixar escapar una Lliga, la primera de la seva història, quan faltava mig minut per al final, a l’última jornada. L’àrbitre, López Nieto, un àrbitre de cap a peus, va assenyalar un penal a favor del Dépor. No hi va haver baralles per llançar-lo...
El serbi Djukic es va empassar el gripau i, encongit, va xutar fluix i lleugerament a la dreta del porter del València, de nom González, que va bloquejar la pilota (la seva celebració va revelar un secret de domini públic: hi havia prima de tercers, el FC Barcelona). L’empat final va donar el títol al Barça, llavors especialista a provocar desgràcies alienes a l’última jornada. Riazor va emmudir, esclar. De la terra plovien els laments i el consol tan tòpic que el futbol en devia una al Dépor. Una tragèdia futbolística de les que fan afició...
Al final del partit Arsenio Iglesias va obrir el funeral a la sala de premsa amb una frase inqüestionable: “No ha pogut ser, què hi farem!”. No es va llançar, en conseqüència, a l’Atlàntic, malgrat el lema que havia impulsat el president Lendoiro quan va assumir les regnes del club el 1988: “Camina o rebenta”...
Vint-i-sis anys més tard, Riazor ha tornat a ser escenari d’un drama encara més cruel que el del penal de Djukic. Perdre una Lliga pot semblar el màxim, tret de si s’observen les promocions d’ascens, on els futbolistes es juguen el pa de debò.
Aquesta temporada el Dépor havia deixat escapar l’ascens directe a Segona Divisió les últimes jornades en benefici del Racing de Santander, un altre històric. Tot i així, l’equip corunyès jugava dissabte al seu feu contra l’Albacete, l’Alba, per una plaça d’ascens a Segona Divisió, on hi ha vida i televisió. El Dépor va jugar espès i tenallat. Les promocions són plom a les cames. Es va obnubilar i, ja a la pròrroga, el jugador de l’Albacete Jordi Sánchez va rematar de cap per marcar el segon gol, el de la victòria. Les cròniques diuen que el Dépor va ser conformista –un empat final li donava l’ascens, sense necessitat de penals– quan, en realitat, va retre homenatge als derrotats del 1994, que ningú no oblida. Ni a A Coruña ni a Barcelona.
El Dépor ha reeditat, modèstia a banda, la històrica catàstrofe del 1994, la del penal de Djukic a l’últim minut