Turquia tanca a nous immigrants els barris on ja sumen un 20%
L’empadronament d’estrangers serà impossible en 1.200 zones a partir del juliol
Un home gran d’ulls ametllats i de barba tan blanca com el seu turbant es passeja, parsimoniosament, pel bulevard de Zeytinburnu. Amb les mans al darrere, sembla un retallable de l’antiga ruta de la seda. En aquest barri de l’Istanbul europeu cal fregar-se els ulls per no creure’s que s’és a Àsia Central. I l’oposició n’ha pres nota.
La immigració s’ha convertit, amb la inflació, en el seu cavall de batalla per intentar descavalcar del poder Recep Tayyip Erdogan a les eleccions de l’any que ve. El president ha vist el perill, i assaja fórmules que a Occident serien qualificades de xenòfobes, o d’antiturques.
Des de fa tres mesos, els 751 barris i localitats on els immigrants superen el 25% de la població no accepten nous empadronaments d’estrangers. La mesura, que condiciona l’obtenció o la renovació de la residència, afecta zones d’Istanbul, Ankara o Esmirna, però també de ciutats més petites, de 16 províncies.
A més a més, el ministre de l’Interior, Süleyman Soylu, va anunciar la setmana passada que el llistó es rebaixarà al 20% a partir de l’1 de juliol, fins a incloure 1.200 zones.
Zeytinburnu és una espècie de Raval d’Istanbul, on sobreviuen els últims cibercafès al costat d’agències de transferència o canvi de divises, joieries especialitzades en or i fleques que fan el pa com a Bujara o Qonduz.
Al bulevard hi acaba d’obrir un restaurant kazakh, amb un retrat del seu president donant la mà a Erdogan, en franca competició amb la multitud de restaurants afganesos, no menys carnívors, i amb els uigurs, de pasta feta a mà, típica del Turquestan xinès.
Després d’una dècada a Istanbul, Muhamad Ali té dues botigues i mostra amb orgull la seva targeta de residència, “de validesa indefinida”. “Turquia només ho fa amb nosaltres, els uigurs”, diu.
Els sirians són molt nombrosos en alguns barris perifèrics i de l’Istanbul històric. A Zeytinburnu no hi han abundat mai i “ara ja no hi tenen botigues”, explica en veu baixa Ali. “Tenen problemes per treballar i renovar la residència”.
Interior els ha promès un pas més. Els refugiats sirians que tornin a posar els peus al seu país ja no podran tornar. Si poden celebrar la Festa del Be al poble, argumenten, és que no són “refugiats”. I els que arribin de la pacificada Damasc seran “deportats immediatament”.
Refugiat en cursiva, perquè, a diferència de la UE, Turquia no els ha concedit mai aquest estatus, de manera que s’eximeix de les obligacions associades.
Són “germans”, diuen –sunnites, com els votants d’Erdogan– i “hostes”. El cap de l’oposició, igualment fraternal, diu que, si guanya, els tornarà “amb tambors i trompetes a Síria, en menys de dos anys”.
Això no significa que Ankara renunciï a la palanca de pressió que li brinda la seva posició, com a cruïlla natural –o buscada– dels fluxos migratoris.
Ningú no vola a més destinacions africanes que Turkish Airlines. Fa deu dies, en Yusuf va pujar a un avió al Senegal com a turista i avui és venedor ambulant. Pretén arribar a la UE, “però demanen com a mínim un milió de francs CFA (1.525 euros) per creuar. Hauré de vendre moltes corretges”.
En Surkhan, cambrer kazakh, explica que el seu fort és la informàtica, i el seu somni, els EUA o el Japó. Els més satisfets amb la seva destinació són els afganesos d’arrels turcmanes i uzbekes. Però no els hazares, xiïtes, que amb prou feines s’aturen a Turquia.
El turcman Harun reconeix, en la seva associació cívica plena de banderes turàniques, que els paixtus o tadjiks ho tenen “més difícil” per obtenir els papers. “I per casar-se amb una turca, impossible”.
En aquest retall urbà que va ser sinònim de falta de planificació, les calçades han estat empedrades. Nens centreasiàtics amb gorro surten de la madrassa. Aviat inauguraran una nova i sòlida mesquita.
Les cerveseries no han desaparegut, però han estat censurades. El seu interior és invisible i el seu exterior és blau i idèntic, com els paquets de tabac.
Una doctora, exemple de turca occidentalitzada, no amaga el disgust. “Això és islamització per la porta del darrere”.
A la vista de tothom, els tallers de costura de Zeytinburnu bullen en moltes plantes baixes, amb mà d’obra immigrant.
Turquia diu que ha repatriat mig milió de sirians. Però la xifra de refugiats no baixa mai de 3,6 milions, per la seva alta natalitat.
Brussel·les acaba d’assignar 50 milions d’euros més per al seu manteniment, i es debat entre l’agraïment i la sensació de xantatge. En qualsevol cas, la creixent resistència dels turcs a servir de corredor de la immigració irregular de mig món és la millor salvaguarda de les fronteres d’Europa.
Fins i tot l’anunciada quarta operació militar turca al nord de Síria, a Tell Rifaat i Manbij, serà venuda als electors com a alliberament d’espai per a repatriacions.
Mil quilòmetres de mur han estat aixecats a la frontera amb l’Iran. Així mateix, dissabte cinc-cents afganesos sense papers van ser deportats a Kabul en tres vols xàrter. En nou dies han estat 1.200.
A aquest joc Turquia també juga amb avantatge. Ningú no els podrà acusar d’islamofòbia.
En barriades com Zeytinburnu hi conviuen desenes de nacionalitats musulmanes
L’oposició espera treure rèdit de la inflació galopant i del recel davant els refugiats sirians