Els sondejos l’encertaran aquest cop?
El centre i la dreta podrien aplegar a Andalusia més de 65 escons sobre 109, i l’esquerra, sumar-ne poc més de 40
Viatjar al passat podria canviar el present (per això és impossible), però viatjar al futur ja no canviarà pas el passat. Tot i això, les enquestes són un fals viatge al futur que sí que podria canviar el present, fins a convertir el desenllaç previst en una profecia autocomplerta o, al contrari, desencadenar un resultat invers al mateix pronòstic. Les eleccions de diumenge a Andalusia, després dels errors demoscòpics del 2018, permetran verificar fins a quin punt els sondejos difosos durant la campanya s’han convertit realment en una profecia autocomplerta o han contribuït a dinamitar els seus propis vaticinis.
Amb el percentatge més alt d’indecisos situat a l’ala esquerra de l’electorat, i sobretot entre els que van votar el PSOE el 2018 (fins a un de cada cinc), el desenllaç s’hauria de presentar més obert del que apunten les enques tes. Tot i això, els pronòstics coincideixen entorn d’unes franges de vot força delimitades. Per exemple, el PP es mouria per sobre del 35% dels sufragis i el dubte principal és fins a quin punt s’acostaria al 40% (o si podria superar aquest percentatge i duplicar el resultat del 2018, amb més de 50 escons, fins a quedar a un pas de la majoria absoluta).
Per la seva banda, el dubte que plana sobre el PSOE se cenyeix a determinar si el socialisme andalús aconseguirà mantenir el terra electoral per sobre del 25% dels vots (i els 33 escons actuals), ja que fins i tot l’enquesta flaix del CIS preveu la possibilitat que el sufragi socialista caigui per sota del 24%. Fa quatre anys, una declinant Susana Díaz va fregar el 28%. Però el problema actual del socialisme no és només l’abstenció, sinó l’eventual fuga cap al PP d’un de cada deu votants del 2018.
Ara bé, una vegada es dona per descomptada la derrota del PSOE, la principal incògnita de les eleccions de diumenge és el vot de la ultradreta. La lògica electoral suggereix que, per força, Vox hauria de créixer, com ha fet a la resta d’Espanya després d’afegir al seu nucli procedent del PP un grapat d’antics votants de Cs (com ja van evidenciar les eleccions del novembre del 2019).
La pregunta és quant pot créixer el partit de Santiago Abascal i Macarena Olona. Vox va obtenir un 11% dels sufragis fa quatre anys, però ara la mitjana dels sondejos situa la dreta radical més enllà del 16%. Pocs estudis donen als ultres menys d’un 15% dels vots. El problema d’aquesta previsió és que el vot conservador a Andalusia hauria passat en set anys d’un 39% a més d’un 56%: 17 punts. I, a més, allà el gruix de les pèrdues de Cs se n’ha anat al PP, no pas a Vox. Finalment l’estimació de vot de l’esquerra radical (Per Andalusia i Endavant Andalusia) preveu una caiguda de dos punts (i fins a set escons) en relació amb el seu resultat del 2018. Però la seva autèntica tragèdia és que, des del 2015, aquest espai hauria perdut un terç dels votants.
A partir d’aquí, l’esquerra podria millorar les expectatives o fins i tot fer saltar la sorpresa? Segurament no. Ho impedeix l’aclaparadora preferència que suscita el candidat del PP o la insòlita valoració positiva de la seva gestió. Amb aquests indicadors, els pronòstics actuals només poden actuar com a profecies autocomplertes, sense possibilitat de provocar una rèplica subterrània que alteri o inverteixi les previsions.
Els indecisos estan a l’esquerra, però tots els indicadors revelen que la mobilització se situa només a la dreta