El membre fantasma de les elits
La meva conclusió, després de llegir el molt informat llibre del col·lega Manel Pérez sobre les elits barcelonines dels diners i els negocis, és doble: d’una banda, allò que antigament anomenàvem burgesia no sap, a Catalunya, què vol ser de gran; de l’altra, al conjunt d’aquesta classe sembla doldre-li alguna cosa semblant a una extremitat amputada, allò que els metges anomenen “un membre fantasma”. Els patricis catalans van a la recerca d’un relat, però empaiten una ombra.
Cronista veterà dels despatxos i salons on es prenen aquelles decisions que no depenen de les urnes, Pérez afirma que les elits empresarials pateixen una orfandat política que qualla amb el procés, però té causes més antigues, en el moment en què l’estratègia del “peix al cove” va tocar fons, l’any 1996, després de la firma del pacte del Majestic entre el PP de José M.ª Aznar i la CiU de Jordi Pujol. Després, la reforma de l’Estatut que va impulsar el president Maragall (amb el concurs d’Artur Mas) va ser un altre pas de rosca.
Vivim avui en la postpolítica i en el postprocés. Venim d’anys de turbulències. Atrapats entre un Executiu del PP recentralitzador i un nacionalisme que muda en sobiranisme, “l’elit que va perdre la partida” s’extravia en un paisatge d’impotències que, a més, es veu dislocat per la globalització. L’impacte de les noves regles globals trenca el concepte de poder que es feia servir des de principis del segle XX, així com la relació entre els representants democràtics i els propietaris i gestors del capital. Ni el poder ni els poders no són ja el que eren (en temps de Cambó, dels tecnòcrates de Franco, de la transició o del pujolisme) i això no té a veure i té a veure amb la crisi d’octubre del 2017. En el procés desemboquen moltes crisis i, al seu torn, el procés en provoca de noves. Evitem el presentisme: Pujol va ser el mal menor per a unes elits que van cohabitar amb un relat que no els produïa ni fred ni calor, mentre era assumit, en canvi, per les classes mitjanes. El pujolisme va governar més de vint anys, però no va tenir mai l’hegemonia en sentit gramscià: l’alta burgesia i els intel·lectuals estaven molt lluny d’aquell president que havia estat banquer.
Perden realment la partida aquestes elits? Els burgesos catalans veuen com rebenta el seu partit de conveniència, però, en paral·lel, es dona el reforçament d’algunes grans empreses catalanes que, per primer cop en la història, conquereixen el lideratge espanyol. No s’ha catalanitzat Espanya, però alguns catalans tenen grans palanques de poder a Madrid. Ja no serveixen els esquemes de Vicens Vives.
El títol del llibre que anima aquestes línies, La burguesía catalana, convida a un debat sobre la pervivència d’un subjecte històric que ha fracassat a l’intentar implicar-se en la conducció d’un Estat on d’altres tenien i tenen el comandament. Pot parlar-se de burgesia catalana encara? Les elits de Barcelona són avui un elenc divers en el qual, al costat dels propietaris, gaudeixen d’un pes especial els líders gerencials. D’altra banda, arriben amb força les noves generacions que impulsen empreses d’avantguarda tecnològica, alienes a les aliances i vassallatges tradicionals. Aquest espai està canviant, allò nou potser renuncia a certes batalles, perquè intueix que allò vell anirà dissolent-se en dinàmiques que no depenen ja dels rituals de la tribu.
No existeix cap analgèsic que pugui calmar les molèsties agudes que produeix el membre fantasma que troben a faltar les nostres elits. És un malestar que durarà.●
Els patricis catalans van a la recerca d’un relat, però empaiten una ombra