Desnazificar el gra
L’autòcrata juga amb el temps a favor seu. Mentre els qui governen en democràcia fan equilibris perquè la seva reelecció depèn de la gestió del descontentament social, el primer sap que és qüestió de dies que l’atenció internacional es dilueixi com un terròs de sucre en relació amb la seva nova maldat. Amb la crítica interna neutralitzada, afora la fatiga informativa hi farà la resta. Es preguntava Anna Politkóvskaia a La Rusia de Putin –al qual comparava amb un memorable personatge de Gógol, el ressentit Akaki Akàkievitx– per què li tenia tanta aversió com per dedicar-li un llibre. La resposta: “Perquè el temps passa”. Res a l’horitzó deixava presagiar un canvi, i amb el seu primer mandat la periodista ja va intuir el que els esperava. No només culpava de la deriva autoritària la “negligència, l’apatia i la feblesa” dels russos, sinó també el “cor de suports a Putin a Occident”, començant per Berlusconi –els canals televisius del qual avui acullen propagandistes del Kremlin–, seguint amb Blair, Chirac o Schröder. Consulto a l’hemeroteca la minicimera francoalemanya del 2005 a París que va servir, segons el titular, per “donar suport a la política de Putin”, a qui es va convidar. Tot i que ja havia tingut lloc la revolució taronja, el mandatari rus va llançar un missatge tranquil·litzador dient que a ningú li interessava la ruptura d’Ucraïna, i Txetxènia es va considerar un “tema delicat” sobre el qual no es van fer declaracions. “Escric de Vladímir Putin, però no com se l’acostuma a veure a Occident, a través d’un vidre color de rosa”, va dir Politkóvskaia. Doncs bé: els vidres han resistit dues dècades.
Com va dir Hegel –i va cantar Sting– l’única cosa que ens ensenya la història és que no n’aprenem res. El discurs de Putin del 24 de febrer, imaginat preludi d’una guerra victoriosa, va girar al voltant de la política exterior estatunidenca i la dels seus aliats, percebudes (sui generis) com una amenaça perillosa. També va al·ludir a la defensa d’uns valors (imposats mitjançant unes eleccions organitzades a favor seu) i al (suposat) genocidi contra “milions de persones” al Donbass. Va assenyalar a Kíiv, però va assegurar que el seu pla no era “ocupar territori ucraïnès”, sinó protegirse dels qui mantenien el país veí “ostatge” d’Occident. El Kremlin va parlar d’armes biològiques i genocidi, pretext per a la seva barbàrie preventiva, i tres mesos i mig després, sense proves pel mig, persisteixen les mateixes acusacions. Però el que sí que és molt real és l’ocupació i l’“atemptat contra els interessos d’Ucraïna i del poble ucraïnès”, per més que es negués aleshores. I no només això: població innocent haurà de patir per una crisi alimentària creada artificialment. Deu ser que l’exportació de gra a l’Àfrica i l’Àsia també ha de ser desnazificada? L’autòcrata, que juga amb el temps a favor seu, només s’ha d’asseure i esperar.
El 1942 el jurista jueu polonès Raphael Lemkin va encunyar el terme genocidi amb l’objectiu que certes conductes que comportaven un perill interestatal es tipifiquessin com a delicte. Quan sis anys després es va adoptar la convenció per a la prevenció i sanció del genocidi a les Nacions Unides, el concepte va arribar minvat. Perquè els països vencedors aprovessin el document, la definició es va restringir. Lemkin no va elaborar la figura jurídica del genocidi de resultes de la guerra, sinó de les fams causades a Ucraïna per ordre de Moscou –l’Holodomor–, amb deportacions i l’anihilació de l’elit intel·lectual. En un primer moment, a allò que després batejaria amb el nom de genocidi es va referir com a “barbàrie” i “vandalisme”, accions encaminades a “destruir els fonaments essencials de la vida: institucions, cultura, llengua, mitjans econòmics, salut, dignitat”, a més de vides humanes, descripció en què encaixa en diversos punts la destrucció russa actual.
A Ucraïna li han arrabassat ja un 25% de les terres cultivables, i el cereal surt amb comptagotes per rutes alternatives. La diplomàcia no ha aconseguit obrir un corredor segur pel mar Negre. Així, la fam ha passat a ser, una altra vegada, element de pressió. El 1940, a Txernovtsi, al sudoest d’Ucraïna, van arrestar el genetista rus més brillant de la seva generació, Nikolai Vavílov, per dissentir de les teories científiques oficials. Havia viatjat pels cinc continents per crear un important banc de llavors amb seu a Sant Petersburg. Es va proposar combatre la fam al món davant la pèrdua de biodiversitat agrícola. Una cruel paradoxa: va morir d’inanició, represaliat en una cel·la de Saràtov. Quan prevaldrà, per fi, la Rússia que encarnen Vavílov i Politkóvskaia?•
Població innocent haurà de patir per una crisi alimentària creada artificialment