L’esquerra: llauna i sermó

Les esquerres del segle XXI a Espanya ja poden presumir d’haver succeït l’Església en el seu pitjor vessant del franquisme: esparverar, fer-nos sentir culpables i tractar el ciutadà de manera paternal amb sermons laics el rerefons dels quals és “nosaltres sabem la vida que li convé i l’hi donarem”.

L’Església prometia la vida eterna. L’esquerra, l’Estat de benestar. El problema és que ara es preocupa més per imposar estils de vida –saludables i sostenibles, per descomptat–, penitències i certificats de bona conducta en progressisme. En resum: moltes molèsties i sermons.

Qui hagués dit els últims anys del franquisme que l’esquerra –que aleshores era divertida, transgressora i liberal en els costums– seria avui un moviment paternalista, especialitzat a regular al detall les nostres vides! Una ideologia d’ordre!

Desinteressades pel món rural

Qui hagués dit al final de la dictadura que l’esquerra es tornaria tan moralista!

–o el que en queda–, les esquerres converteixen les ciutats en un laboratori cada cop més insofrible i reglat.

Com l’Església antigament, el progressisme s’atreveix a imposar una vida recta, i l’activitat nocturna n’és la primera víctima a còpia de posar tantes traves que la gent deixa de sortir. I no, el problema no és la nit –castigada amb acarnissament pels nous guardians de la moral–, el problema és la vida diürna.

L’esquerra a Espanya té causes sagrades que ja no són l’atur, l’educació o les desigualtats. Parlem de coses més personals i menys col·lectives, que afecten el que cada ciutadà vulgui fer amb la seva vida o no. Quatre són els manaments: la mobilitat –erradicar el cotxe i la llibertat que concedia–, l’animalisme –aviat regularan les revetlles per no pertorbar ni una nit el dret animal al descans–, el medi ambient –l’excusa perfecta per prohibir i perquè ens sentim culpables si plou o fa sol– i les relacions entre home i dona –reglamentades amb detall des dels nous púlpits de l’Administració–.

Si hi afegim el que és políticament correcte –que aquí ningú no s’atreveix a qüestionar– ja tenim la vida eterna.

I la gran llauna.•