El fabulós estudi modernista del fotògraf Pau Audouard
L’arquitecte Lluís Domènech i Montaner no va enderrocar la casa ja existent a la cantonada del que s’anomenarà la mançana de la discòrdia; va bastir una façana nova i va projectar la decoració interior no només del principal, residència del propietari Lleó i Morera, sinó de cadascun dels pisos.
El primer inquilí dels baixos va ser el ja molt destacat fotògraf Pau Audouard. Tenia tres nivells: subsol, planta i entresol. La decoració modernista va seguir l’estil non vacui :no hi havia cap espai sense ocupar. Domènech es va responsabilitzar de la direcció general, sota la qual va treballar un dels equips més professionals.
El vestíbul va anar a càrrec del polifacètic Adrià Gual, dramaturg, escenògraf i pintor; el mobiliari: Busquets; el lampista: Riera; pintor decorador: Vilaró; vidrieres: Rigalt & Granell; marqueteria: Homar,
escultura i talla ornamental: Juyol. Gual també va intervenir en l’estudi, per al qual va pintar una bona vintena de telons de fons per ambientar els retrats.
La majoria dels artesans esmentats també van treballar l’altre espai més decorat, la sala d’espera, on destacava una formidable llar de foc. La crítica va elogiar-ne els resultats.
El propietari Albert Lleó i Morera va sufragar una part de les despeses generades per aquest desplegament, que atorgava categoria a la casa.
La inauguració va ser un gran èxit, celebrat al restaurant Justin.
Va ser significatiu que l’Ajuntament li atorgués el primer premi al millor edifici construït el 1905, així com el segon accèssit concedit a l’establiment comercial més destacat.
Per aquell estudi fotogràfic van desfilar-hi una sèrie de còmics vinculats a Gual. I també els més significatius burgesos de l’època, que participaven en el ball de disfresses organitzat pel teatre Líric, considerat un petit Liceu, i en el de màscares del Cercle Artístic.
Tota aquesta magnificència va ser destruïda el 1943, quan va ser ocupat per la botiga Loewe. L’autor del projecte, Francisco Ferrer, no estava col·legiat a Barcelona i va necessitar una firma que, encantat, va estampar l’arquitecte Raimon Duran Reynals en qualitat de fervent practicant del noucentisme: detestava el modernisme.c
La influència del noucentisme va impulsar la destrucció de tot aquell conjunt el 1943