Aplanar llenguados
Acomençaments dels anys cinquanta, Josep Pla va anar a dinar a un restaurant i un cambrer untós li va recomanar un llenguado. Pla li va deixar anar una diatriba molt divertida, que es recull en el capítol “Els llenguados i el sentit comú” del llibre Els moments (1953). Ara mateix, diu Pla, hi ha dotzenes de milions de persones al món que mengen llenguado. Si tinguéssim estadístiques es podria demostrar que hi ha més llenguados de fonda, de restaurant o de banquet que no pas de mar. Aleshores, en un fragment molt inspirat, explica com es fabrica un llenguado. El llenguado fa molts anys que ha desaparegut, és una espècie arcaica, extingida. El llenguado actual és un peix cilíndric al qual s’ha donat forma extraplana fent-lo passar per una planxa. “Vostè haurà observat que el llenguado, abans d’ésser arrebossat, és d’un color incert, un color, diríem, de pànic. Aquest color, el color del llenguado, és la conseqüència de la por terrible que el peix cilíndric tingué en passar per la planxa”.
És sensacional. La literatura europea ha donat una sèrie de màquines imaginades. Huysmans va inventar un òrgan dels licors, que mentre toques les tecles et fa un combinat. Kafka, una màquina de tortura que tatua el cos, cada cop a més profunditat, fins a fer desaparèixer el senyor. Lautréamont parla d’una màquina de cosir i un paraigua que es troben en una taula de dissecció. Són les famoses màquines solteres, que representen la libido de les persones, amb els seus èmbols fàl·lics i engranatges porno. A Catalunya tenim
Dissabte que ve se celebren els quaranta anys del Museu del Joguet de Catalunya-Figueres
dues grans màquines per afegir a la llista: l’escudellòmetro de Santiago Rusiñol, que, gràcies a la producció industrial d’escudella, acabarà amb el problema de la fam (i amb les raons socials), i la màquina d’aplanar llenguados de Pla.
Dissabte que ve se celebren els quaranta anys del Museu del Joguet de Catalunya-Figueres. Josep M. Joan i Rosa, el seu creador, és un home inquiet, amic d’artistes, amb un gust exquisit i amb una família –Pilar Casademont i Anna Joan– que l’ha acompanyat en l’aventura de fer un museu que, a més de mostrar una col·lecció de joguines extraordinària, subratlla el paper del joc en la vida quotidiana i dona veu als creadors. El museu conserva milers de joguets i en Josep Maria és allò que se’n diu un nen que té de tot. La màquina d’aplanar llenguados de Pla seria un bon regal, dibuixada com en els grans invents del TBO del Professor Franz de Copenhaguen: els peixos cilíndrics van sortint del bou d’en Nando, el pescador de Llançà, i pugen per una cinta contínua fins a un corró, on els aplanen. Des d’allà, amb una altra cinta contínua, passen pel plat de farina i cauen a la paella amb un salt de trampolí. Un mecanisme expulsor els envia a la safata d’un cambrer vestit de blanc, amb un llacet negre, que els reparteix per les taules de restaurants d’arreu del món.
Per molts anys, Josep Maria! (A l’hora de dinar, com deia Pla, demanarem “un peix que es vegi clar i que tingui la forma habitual”).