Barcelona serà capital del teatre amb el I Congrés Internacional d’Espectadors
El Romea acollirà a l’octubre tres jornades amb el públic teatral com a protagonista
“El públic és el membre més venerat del teatre. Sense públic, no hi ha teatre”. Ho deia l’acadèmica nord-americana Viola Spolin i ho han repetit contínuament artistes, companyies i institucions culturals durant dos anys marcats per anul·lacions d’entrades per la covid, crides massives per “salvar la cultura” i separacions als patis de butaques per controlar l’aforament. Paradoxalment, ara que la pandèmia comença a ser un record i malgrat l’àmplia oferta d’obres, les xifres d’assistència tornen a preocupar a creadors i programadors. Aquest és el context en què tindrà lloc el I Congrés Internacional d’Espectadors de Teatre, organitzat per Àfora Focus, l’àgora de reflexió del Grup Focus, del 24 al 26 d’octubre al Romea de Barcelona.
És un esdeveniment “de, per i per als espectadors”, va dir Pere Zapata, comissari del congrés, durant la presentació. Es compondrà de tres jornades de conferències amb ponents experts, taules de treball, tallers pràctics, accions artístiques i visites a teatres de la ciutat en què participaran uns 25 països. El conjunt d’activitats desembocarà en la composició del manifest de Barcelona d’espectadors de teatre. “Volem que el congrés sigui recordat per aquesta declaració”, va afirmar Zapata.
Per organitzar el simposi s’ha comptat amb un consell assessor de persones relacionades amb el món teatral, entre les quals hi ha la dramaturga Marta Buchaca o el gestor cultural Xavier Fina, que ha abordat les problemàtiques
25 països formaran part de les sessions plenàries, conferències, taules de treball i visites del simposi
del sector quant a la diversitat, la participació i la transversalitat, les mateixes tres línies de treball que seran el nucli d’aquesta primera edició. La convenció, que es preveu que reuneixi més de 500 assistents, també es podrà seguir en streaming mitjançant una plataforma immersiva i es treballarà d’aquesta manera amb “noves vies de connectar amb el públic”, segons el comissari. Així mateix, Daniel Martínez, president del Grup Focus, va destacar que som davant el que sembla “un canvi d’hàbits de consum del sector”, per la qual cosa “el moment actual ens afegeix el do de l’oportunitat”.
“De vegades pensem en el públic de manera genèrica, i volem abordar com és el fet de ser espectador”, va continuar Pere Zapata. El simposi proposa “una mirada innovadora” envers la comunitat teatral que ja s’està treballant al “precongrés”, en què participen 50 persones d’arreu del món. Tot i que aquest esdeveniment internacional està principalment dirigit a espectadors teatrals, pot interessar a altres professionals culturals, com gestors, investigadors o administracions públiques de procedències diverses, per la qual cosa la capital catalana es convertirà, a l’octubre, en “un punt de trobada global i divers”, va concloure Zapata.•
Hola, m’agradaria fer-te un retrat”. L’interlocutor que es troba a l’altra banda del telèfon es diu Woody Allen, Stephen Hawking o Reed Brody, cap dels quals no ha sentit parlar mai de Jordi Bernadó, però l’artista i fotògraf català, en una ostentació de fanfarroneria, els deixa anar: “Només te la faré si acceptes unes condicions: la primera, i molt important, és que triïs tu el lloc del món on vulguis que te la faci. Si em dius Alaska, anirem a Alaska. La segona és que quan arribem al lloc et demanaré que et posis lluny i d’esquena a la càmera, i jo només dispararé una vegada”. Woody Allen, Stephen Hawking i Reed Brody van haver de fer un autèntic acte de fe quan van decidir acceptar la seva proposta, gairebé el mateix a què ara es veu obligat l’espectador, que s’ha de creure que aquella figura minúscula dalt de l’escala del Metropolitan de Nova York és el director d’Annie Hall; que qui, assegut en una cadira de rodes, contempla des de Cambridge la lluna del migdia és el desaparegut astrofísic britànic o que l’home de negre que puja per una escala estreta és un advocat conegut com el caçador de dictadors.
Amb una determinació irreductible, Jordi Bernadó (Lleida, 1966) treballa des del 2015 a ID Project (en el fons, una pregunta: quin és el nostre lloc al món?), sèrie que encara no ha donat per conclosa i de la qual ara exposa per primera vegada a la Sala Oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) un conjunt de 14 retrats pertanyents a la Col·lecció d’Art Banc Sabadell, que des del primera moment va creure en el projecte i li va oferir la possibilitat de continuar avançant. Recordeu: si cal anar a Alaska, anem a Alaska. La biòloga dels Estats Units Gretchen Cara Dail, una de les veus més respectades en qüestions relacionades amb el canvi climàtic, li va respondre d’entrada que el seu lloc era Stanford, la seva universitat. “Gretchen, n’estàs segura? Si t’enganyes, t’enganyes tu”. “Tens raó, el meu lloc és un lloc on resulta molt complicat d’arribarhi, davant l’arbre de La Ceiba a Sabalito, a la selva de Costa Rica. Hi vaig la setmana que ve. Divendres t’espero per sopar a les nou”. Bernadó va agafar un avió, dues avionetes, un vaixell i després de cinc hores de cotxe va arribar puntual a la cita després de planxar-se una camisa blanca a l’hotel. “Deu ser la cita més sofisticada que has tingut amb una dona”, li va dir quan el va veure arribar. “Sí, la més sofisticada i la més cara”, li va respondre.
Els retrats de persones a qui admira (Jimmy Wales, el cofundador de Viquipèdia, perdut entre la immensitat de llibres de la London Library; Ferran Adrià a la cala Montjoi, la líder indígena Rosario Quispe a les Salinas Grandes de l’Argentina .... ) estan ara com suspeses en l’aire de la Sala Oval, dins d’un espai translúcid dissenyat per l’estudi Puig Mir que les recull sense aïllar-les de l’arquitectura exterior. Les acompanyen textos de l’escriptora Laura Ferrero i el desig confessat del fotògraf que quan les vegi el visitant es pregunti quin és el seu lloc al món, “que pensi què és l’important a la seva vida, si el passat o el present, si l’àmbit personal o el professional, si es tracta d’un bon record o d’un de dolent”, assenyala Bernadó, que el dia 26 pujarà a l’escenari del Gran Teatre del Liceu per retratar una Barcelona de 2.292 cares –tantes com les butaques que té el teatre–, pertanyents a persones de totes les nacionalitats, classes socials, gèneres, ètnies, ideologies i tendències sexuals que habiten la ciutat. Les inscripcions continuen obertes i encara hi ha butaques per omplir (mewe.jordibernado.com).•