L’euro és viable?
És viable la divisa única europea, l’euro? La pregunta va tornar ahir a la ment de molts, un record desagradable dels crítics dies viscuts fa una dècada. L’eurozona podrà normalitzar la seva política monetària, abandonar les compres de deute i apujar els tipus d’interès per aplicar les receptes ortodoxes contra la inflació, sense empènyer a l’abisme els països del sud?
La tornada a l’antiga pràctica habitual que consistia a deixar diners a canvi de cobrar interessos i en què el deute d’estats i empreses es venia als mercats, està sent molt complicada. A tot el món, certament. En les ocasions prèvies, des de la crisi financera, els bancs centrals han hagut de fer marxa enrere. En el cas dels EUA, per la reacció negativa de les borses, cosa que també està passant ara.
Però a l’eurozona les reaccions negatives no han afectat només ni principalment els mercats d’accions. Posen en risc, altre cop, la supervivència de l’euro. Això és el que està sobre la taula ara, com el 2012 –quan el llavors president del Banc Central Europeu (BCE), Mario Draghi, va pronunciar la seva tan
Als EUA s’inquieten els mercats; a Europa tremola la moneda única
recordada frase assegurant que faria el que fes falta per salvar la moneda única–, veient com els inversors es desprenen del deute públic del sud d’Europa i aposten per una forta pujada dels interessos que hauran de pagar d’ara endavant. Veuen tantes diferències de creixement, deute i solvència entre els països del centre i el nord de l’eurozona i els del sud, que si els deixen fer exigiran a aquests últims interessos de demolició.
La setmana passada, Christine Lagarde, la presidenta del BCE, va anunciar que el proper mes de juliol abaixava el teló de les compres massives de deute i els tipus d’interès negatius.
Certament, també va avançar que si les diferències d’interès entre el deute públic dels països creixia, el BCE actuaria per mantenir-les controlades. Ara sabem, després de la pujada especialment del deute italià –primer front de batalla– i tot i que menys, de l’espanyol, grec i portuguès, que els inversors no van considerar prou categòriques i irrevocables les paraules de Lagarde. El més perillós és com de ràpides i fortes han estat aquestes pujades; com un llampec.
La reunió d’ahir, urgent i extraordinària, del consell del BCE, pretenia precisament apuntalar aquestes febles declaracions, reiterant el compromís. Una espècie de nova declaració Draghi, és clar que 12 anys després.
Tornaran, doncs, els dies dramàtics de fa una dècada, quan molts van pensar que l’euro estava en un atzucac i els estalviadors no sabien què fer amb els seus diners?
Dependrà. Primer, de si el BCE és capaç de trobar la fórmula, la poció màgica, que barregi les dosis adequades de normalització monetària per aturar la inflació, amb el mecanisme que freni i mantingui dins de límits sostenibles les diferències entre els tipus d’interès dels diferents països.
Perquè això sigui possible, les pujades dels tipus d’interès oficials haurien de ser
El BCE revelava ahir que les diferències sobre què s’ha de fer són sobre la taula
moderades. Si es queden a l’entorn d’un 1,5%, per exemple, sembla raonable esperar que les tensions siguin limitades. Però si s’eleven, en un altre escenari imaginari, a un 4%, la intervenció del BCE comprant deute del sud haurà de ser molt més intensa, ja que la sostenibilitat d’aquests deutes serà posada en qüestió pels inversors. Això activarà la divisió a l’eurozona, falcons contra coloms, i desembocarà en un xoc entre països com el període 20102012. De fet, la poca concreció sobre què farà el BCE respon en bona part al fet que aquestes divergències ja van ser ahir sobre la taula del consell. Continuarà els proper dies.c
Em comenta el meu amic Sergio Lorenzi que l’economia espanyola, amb una baixa productivitat i un deute d’1,45 bilions d’euros, amb b de barbaritat, ha estat vivint de la il·lusió dels baixos interessos i de la compra de bons espanyols pel BCE. Però aquest miratge arriba al seu final malgrat els esforços que està fent el BCE per evitar la crisi de deute dels països perifèrics.
Per més gran que sigui el paraigua que ens posi Christine Lagarde, el que és evident és que tard o d’hora hem d’enfrontar-nos a la nostra realitat. Espanya gasta més del que produeix. El govern de coalició progressista des de la seva arribada al poder ha viscut una ficció. El seu objectiu era fer una política de caràcter social per repartir la riquesa que s’estava creant amb la recuperació. I, a més, evitar que l’impacte de la pandèmia i la guerra d’Ucraïna afectessin els sectors més febles de la societat. Per això es van crear conceptes com l’escut social, la recuperació justa, els ERTO (que ja existien) o el manteniment del poder adquisitiu de les pensions.
Totes aquestes mesures han estat aplaudides i defensades per la societat. Tot i això, i aquesta ha estat la ficció, no estàvem repartint la riquesa que s’estava creant, sinó gastant molt més del que estàvem produint. Dit d’una altra manera, la política social del Govern central s’ha pagat en bona part amb deute en lloc d’haver-ho fet amb un augment de la productivitat.
Des que ha arribat Pedro Sánchez a la Moncloa, el deute públic s’ha incrementat en 300.000 milions d’euros, i el dèficit estructural, en 30.000 milions d’euros, i continua creixent. És cert que el BCE i l’FMI ens animaven a endeutar-nos cada dia més per evitar que caiguéssim en una depressió. Aquesta va ser la raó de per què van posar baixos tipus d’interès, que van arribar a ser negatius, i ens van comprar tot el deute que generàvem.
Uns quants pensaven que es tractava de deute perpetu, que no s’ha de pagar. Diners de franc. Així Espanya ha esgotat el crèdit per a diverses generacions. Hem hipotecat els nostres fills i els nostres nets.
Però en economia hi ha un principi fonamental: “Res no és de franc”. Sempre hi ha algú que acaba pagant-ho. I ara ho estem veient amb una enorme pujada de la inflació, que està fent més pobres als ciutadans. Dit pròpiament: estem pagant el deute que hem acumulat a través de l’increment dels preus.
El BCE ens exigeix més rigor i un pla per anar reduint gradualment el dèficit públic estructural. Igual que en el refrany popular, Déu ajuda qui l’ajuda. Hem d’evitar que una bona part de la
Cal evitar que el servei del deute absorbeixi gran part de la despesa pública
despesa pública en el futur es destini a pagar el servei del deute com va passar en el passat. Els inversors cada vegada ens cobraran més per deixar-nos diners. Com ens recordava el professor Andreu Mas-Colell, sense incrementar la productivitat no es poden augmentar les pensions ni res.