Governar sense pensar
Veiem moltes vegades que les nostres autoritats actuen irreflexivament, sense una anàlisi profunda de les conseqüències de les decisions que adopten. Ho estem veient aquests dies amb el cas del reconeixement de la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental i les implicacions per a les relacions amb Algèria i el subministrament de gas; ho estem veient en el col·lapse de l’AP-7 després de la supressió del peatge i la subsegüent desviació del trànsit cap a l’autopista ara de franc, i ho estem veient, també, amb la nova perspectiva gairebé de col·lapse de l’aeroport de Barcelona després de la decisió adoptada per les nostres autoritats de no acceptar el projecte d’ampliació proposat per Aena i que, de retruc, serveix perquè no s’ampliïn les inversions públiques a Catalunya, cosa que, al seu torn, estimula el victimisme que a Madrid se centralitza cada vegada més. Això ho veiem també a Barcelona, on l’invent de les superilles, que restringeix la circulació per certs carrers, tendeix a col·lapsar altres vies alternatives amb conseqüències sobre la pol·lució ambiental i acústica i comporta, en definitiva, la degradació de l’Eixample de Cerdà.
Són exemples de situacions que demostren que l’adopció de mesures poc meditades o poc analitzades en profunditat poden fer molt mal encara que pugui semblar que estan alineades amb certes aspiracions populars o amb idees associades amb la ideologia de qui mana.
És evident que l’aspiració a la supressió dels peatges aprofitant el final d’una concessió seria molt popular, ja que a Catalunya es comparava el pagament d’aquests peatges amb la realitat de carreteres lliures en bona part de la resta d’Espanya, però el problema és que la prestació de serveis públics i el manteniment d’infraestructures és una cosa que s’ha d’assumir i ara ens trobem davant la trista realitat d’unes autopistes gratuïtes però embotides de vehicles.
Molta gent va creure que fer caure les garites de cobrament del peatge era una gran victòria, però ara veiem que caldrà assumir el cost de manteniment de les autopistes amb mecanismes de pagament alternatius. I aquí tornarem a tenir enfrontaments entre els qui voldrien un pagament alternatiu sufragat per tots els contribuents nacionals i turistes usuaris i els qui defensen que hauran de pagar el cost de manteniment els que utilitzen efectivament les autopistes –o sigui, una cosa semblant al vell peatge–.
Tot aquests exemples ens diuen que cal ser molt conscient que no poden adoptarse decisions precipitades en les qüestions que ens afecten a tots i que cal ser molt acurat a l’hora de canviar o no canviar coses que tenien més o menys sentit però
No es poden adoptar decisions precipitades en el que ens afecta tots
l’eficàcia de les quals no s’havia analitzat prèviament.
Com diuen, és de savis rectificar i de bojos persistir en l’error, i em sembla que aquí ens aferrem a decisions adoptades equivocadament que no es volen modificar perquè seria reconèixer que es van prendre sense reflexió.