Carrusel del tòrrid juny
La prima de risc, com la nostàlgia de Simone Signoret, ja no és el que era. Abans era com un genet de l’Apocalipsi, envoltada de senyors de negre que semblaven de la funerària, que rebaixaven pensions, a la nit despertaven presidents de govern com Zapatero i posaven les arpes damunt dels papers dels consells de ministres. També en els números dels consells d’administració. Era gairebé tan dolenta com Putin, i hi ha historiadors que afirmen que era pitjor que Putin, aneu a saber.
Ara a la prima de risc se l’espanta ensenyant-li una foto de Christine Lagarde, prodigiosa senyora que treu diners de les pedres i està disposada a crear mecanismes màgics que foragiten els mals econòmics, pel que sembla sense provocar més inflació. Així ens trobem en aquest tòrrid juny del 2022, amb les muntanyes cremant, l’Euribor atrapant el recent comprador de pis, la gent reservant vacances frenèticament i els telenotícies explicant a quin preu estan les síndries. Abans el reflex econòmic del país era El Corte Inglés; ara el reflex econòmic del país és la síndria. N’hi ha per llogar-hi cadires.
El Govern espanyol ja no sap què ha d’inventar per rebaixar el preu de la llum, que se li rebel·la com un adolescent. Deixa de mirar les gasolineres per no estremir-se i fa rogatives perquè els pescadors no amarrin la flota el dia 25: pel que sembla hi ha estranyes empreses i insòlits treballadors que no volen perdre diners; “treballar a pèrdues”, diuen. Les organitzacions socials compten pobres i destrosses de la classe mitjana. També es compten els milionaris i creixen com si fossin pobres: un 4,4 per cent més que l’any passat. El Ministeri d’Igualtat està complint el seu objectiu fundacional.
Al balcó de la fama, els investigadors busquen qui va dir que la mà de Putin va gronxar el bressol d’Algèria, de qui s’haurà refiat la vicepresidenta Calviño. El ministre Albares mira d’esborrar un rètol que li van posar al seu despatx i diu “boc expiatori”. El ministre Bolaños se’n va anar al Vaticà a buscar indulgències i li va passar com a Yolanda Díaz: en comptes de sortir amb un rosari i les molt valorades benediccions del Papa, va sortir beneint el Papa. Es desmenteix que hagin col·locat una foto del Sant Pare al Consell de Ministres, però no es descarta per al curs que ve.
I avui s’acaba la campanya electoral d’Andalusia. No és segur que els partits hagin dit als electors quines fórmules els ofereixen per combatre l’atur. Però ha passat una cosa que, pel cinisme que té, s’estudiarà a les universitats: una campanya en què tots els partits han situat Vox en el centre del debat mentre li diuen extrema dreta; en què tots volen Vox fora del govern andalús però, tret de Yolanda Díaz, faran el possible perquè estigui en el govern andalús. El demonitzen però el necessiten per a les pròximes campanyes. No és el mateix combatre Feijóo lliure de pecat que no pas contaminat per Vox. El PSOE necessita identificar el PP amb Vox i Feijóo amb Abascal. En això consisteix l’estratègia socialista. I, en el pitjor dels casos, la ideologia també.