Reivindicació europea d’Ucraïna

Olaf Scholz, canceller alemany; Emmanuel Macron, president francès, i Mario Draghi, primer ministre italià, van ser ahir a Kíiv amb Volodímir Zelenski, el president d’Ucraïna. Aquesta visita es produeix en un moment clau, per diversos motius, i té un significat especial. El moment és clau perquè la Comissió Europea s’ha de pronunciar sobre si aprova la candidatura d’Ucraïna per ingressar en la Unió Europea, cosa que, per cert, requeriria un seguit de reformes en aquest país. També és clau perquè durant les darreres setmanes s’ha produït un progressiu distanciament entre Ucraïna i els principals països de la UE. I té un significat especial perquè contribueix a reforçar una idea d’unitat europea, de defensa dels valors fonamentals de la Unió Europea. Scholz ho va expressar ahir amb un missatge que sembla totalment inequívoc: “Ucraïna pertany a la família europea”.

No sembla que la invasió d’Ucraïna s’acabarà ràpidament. És improbable que Rússia o Ucraïna puguin aconseguir aviat la victòria en el conflicte que les enfronta. Una anàlisi desapassionada de la situació actual convida, més aviat, a pensar el contrari. Rússia continua intentant consolidar la seva posició a l’est i el sud del país. Però els seus avanços són lents. La caiguda de Mariúpol li va costar molt de temps i molts recursos. El setge a Severodonetsk està sent també llarg. Bona part d’aquesta ciutat ha caigut en mans russes, però les bosses de resistència continuen ben actives. Des que es va iniciar la invasió russa, el 24 de febrer passat, la resiliència ucraïnesa ha estat notòria i ha sorprès els invasors, que quan van llançar l’ofensiva van creure que la presa del país era cosa de dies.

Amb la prolongació d’aquest conflicte sagnant, queda més i més clar que estem davant una disputa relacionada amb la vocació expansionista del règim de Putin, però, també, amb un xoc entre l’Est i l’Oest, entre una concepció il·liberal de la democràcia i una altra liberal. I, per extensió, entre Rússia i la Unió Europea.

No es pot dir que tot això sigui una novetat. L’anomenada revolució taronja, al primer decenni del segle XXI, ja va expressar la divisió d’un país on –a grans trets– la part occidental se sentia més europea, i l’oriental, més russa, sent aquesta més sensible a les ànsies de Putin de recompondre la Gran Rússia.

Aquest marc de divisió ha evolucionat d’alguna manera al llarg dels últims anys. Ara bé, la guerra de baixa intensitat, però ja amb un balanç de més de 13.000 morts, que s’ha desenvolupat des del 2014 al Donbass, és la prova que l’enfrontament esmentat no està resolt. I l’actual invasió russa ho confirma, havent demostrat, entre altres coses, l’ambició russa, la tenaç resistència d’Ucraïna i les fractures internes d’aquest país.

La visita dels líders europeus a Ucraïna és, doncs, una manifestació del poder europeu i de la seva defensa d’un sistema polític on es valoren els drets i les llibertats, i es rebutja un règim de tipus autoritari. També prova la voluntat d’ampliar el radi d’acció d’aquest sistema, incloent en l’àmbit europeu Ucraïna. És, a més a més, una reacció obligada després del brutal desafiament rus a un país sobirà. Seria oportú que la candidatura ucraïnesa a la Unió Europea es materialitzés –malgrat que això requereixi en el millor dels casos un llarg procés–, i que guanyi múscul el projecte europeu de llibertats. A partir d’ara, potser a Ucraïna. I en el futur, també en altres llocs on siguin amenaçades. La pau –no s’ha d’oblidar– és tota hora el gran objectiu. Però en l’actual conjuntura la defensa dels valors europeus és oportuna i irrenunciable.c

Scholz, Macron i Draghi reafirmen la condició europea del país envaït per Rússia