La credibilitat dels bancs centrals
Tant la Reserva Federal dels Estats Units com el Banc Central Europeu han tingut a les seves files al llarg de la història banquers d’elevada reputació. I quan el màxim responsable té una alta credibilitat, els mercats ho noten de seguida. Perquè n’hi ha prou amb una expressió verbal pronunciada amb encert per causar reaccions instantànies dels mercats, ja que els inversors li atribueixen el que en llatí deien auctoritas, és a dir, prestigi i respecte.
Va passar, per exemple, quan el nordamericà Alan Greenspan va alertar el 1996 sobre “l’exuberància irracional” dels mercats, per llançar la idea que les valoracions eren excessives i que el cicle econòmic s’havia de renovar: l’efecte de correcció va ser immediat. Va passar el mateix, però a la inversa, quan l’italià Mario Draghi va recórrer el 2012 a la cèlebre frase de “whatever it takes”, en al·lusió al fet que el BCE faria tot el que calgués per salvar l’euro: les borses ho van celebrar i les primes de risc van baixar.
En l’actualitat, els advocats Jerome Powell i Christine Lagarde, que dirigeixen respectivament la Fed i el BCE, s’enfronten a reptes de gran magnitud. Tot i que tenen una trajectòria professional indiscutible, els ha tocat la càrrega de construir a poc a poc la credibilitat que requereix aquest delicat ofici. Lagarde va tenir un començament difícil quan va assumir el càrrec, amb tots els atenuants. A la primera conferència de premsa el 2019 se li va ocórrer dir que la prima de risc “no formava part” del mandat del BCE. I fins a finals de l’any passat encara insistia que la inflació a l’eurozona era “transitòria”.
Si bé rectificar és de savis, les iniciatives anunciades aquesta setmana per l’institut de Frankfurt –la possibilitat de continuar comprant deute dels països perifèrics de l’euro per reduir els diferencials amb Alemanya i el reconeixement de la necessitat d’apujar tipus per frenar un creixement dels preus que sembla més durador del que s’esperava– van en la direcció oposada del que ella va dir en un primer moment. Pel que fa a Jerome Powell, no només va subestimar inicialment l’escalada de la inflació, sinó que amb la pujada de 0,75 punts d’aquesta setmana ha mostrat als inversors que està disposat a arriscar-se que el país entri en recessió per frenar la pujada dels preus, una cosa que ell mateix va descartar fa només uns dies.
Per això, en vista de tantes contradiccions i canvis de rumb, les borses desconfien de les intencions dels bancs centrals. És cert que els inversors tendeixen a sobrereaccionar. Construir credibilitat requereix temps. Mentrestant, és difícil que els seus missatges s’interpretin com ells voldrien.c
Les borses desconfien d’uns dirigents que cauen en contradiccions