De Versalles a Minsk
Un crim de guerra, com la invasió d’Ucraïna per Putin, no es pot justificar amb cap valor moral racional. Però tot es pot explicar (o almenys es pot intentar). Fins i tot els crims extrems de Hitler i el nazisme es poden explicar, cosa que pot ajudar a entendre el conflicte actual. Una de les explicacions més acceptades de l’expansionisme alemany a la dècada del 1930 és com a resposta al tractat de Versalles al final de la Primera Guerra Mundial. Els vencedors, especialment França amb el suport dels Estats Units, van condemnar Alemanya com l’única responsable i li van imposar pèrdues de territori i reparacions massives pels danys de guerra. França va ocupar la regió industrial del Ruhr. Les condicions del tractat haurien col·lapsat l’economia alemanya i, per extensió, l’europea, com va predir immediatament John M. Keynes. El col·lapse subsegüent va desencadenar una reacció nacionalista que va preparar el terreny per a l’ascens de Hitler al poder. Alemanya va completar els seus pagaments només 93 anys després.
El final de la Segona Guerra Mundial va ser completament diferent. La revenja podria haver estat molt pitjor, com ho havien estat aquesta vegada els crims alemanys. Als judicis de Nuremberg hi va haver una rendició de comptes dels líders nazis limitada. Però com Winston Churchill havia postulat, en “la victòria, magnanimitat”. En contrast amb la humiliació dels anys vint, Alemanya es va incorporar a la comunitat occidental de democràcies; els Estats Units van ajudar a reconstruir Europa a través del pla Marshall; França i Alemanya van firmar la pau i van promoure la construcció de l’actual Unió Europea amb un paper destacat de líders democràtics alemanys.
Al contrari, el final de la guerra freda i la derrota i la dissolució de la Unió Soviètica no van generar una magnanimitat anàloga del guanyador, els Estats Units. Hi va haver una sèrie de promeses i propostes incomplertes:
El secretari d’Estat James Baker va prometre al president Mikhaïl Gorbatxov una Alemanya unificada i neutral, sense “ni una polzada” d’expansió de l’OTAN. El president Bill Clinton va prometre al president Borís Ieltsin no instal·lar tropes i míssils “prematurament” als antics aliats soviètics del Pacte de Varsòvia que fossin acceptats a l’OTAN. El president George W. Bush va obrir la porta de l’OTAN a antics membres de la Unió Soviètica, especialment a Ucraïna i Geòrgia.
Alhora, es van perdre diverses oportunitats de crear una àmplia aliança de seguretat per a la pau entre Occident i Rússia. L’últim intent de compromís pacífic van ser els acords de Minsk entre Rússia, d’una banda, i Alemanya, França i l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa, de l’altra, sense els Estats Units. El pla consistia a descentralitzar Ucraïna i posar fi al conflicte ètnic al Donbass. Ucraïna hauria pogut ser federal cap endins i neutral cap enfora. Però els acords no es van aplicar mai. Aquests dies, l’excancellera Angela Merkel ha rebutjat valentament penedir-se de l’esforç després de rebre crítiques ucròniques.
Si fa trenta anys hi hagués hagut més de l’esperit de Minsk i menys de Versalles, el món actual hauria estat millor, més cooperatiu i pacífic.
Ucraïna hauria pogut ser federal cap endins i neutral cap enfora